Monument als Navegants
La torre de BetlemDurant la nostra estada a L’Algarve vam dedicar un dia per anar a Lisboa. Una ciutat que feia molts anys havia desitjat visitar, potser induït per una de les meves cançons preferides de sempre :”Lisboa antigua”, interpretada primer per Amalia Rodrígues, i després per altres cantants del nostre país. Com en moltes altres ocasions aprofito l’Spotify per sentir-la mentre vaig escrivint aquestes quatre ratlles.
El matí d’aquell dia no podia presentar-se pitjor, amb una pluja insistent que va acompanyar-nos durant tot el viatge. Sort que havíem decidit fer-lo de manera organitzada en autocar. Tres-cents quilòmetres conduint sota les inclemències del temps més la circulació per una ciutat desconeguda, més la tornada ja de nits... No era necessari, ni recomanable.
Després de l’Algarve vàrem entrar a l’Alentejo, que vol dir més enllà del Tajo, i ja vam ser a Lisboa. Hi vam entrar pel pont “25 d’abril” d’uns 7 km. de llargada, distància espectacular, però que és ridícula si el comparem amb la del pont de la sortida, el “Vasco da Gama” de 17 km. Com a cada ciutat primer vam visitar els monuments més característics i famosos: Monestir dels Jerònimos, Monument dels descobriments i la Torre de Belém, la que dos dies després vam poder veure per la televisió enmig de focs artificials durant la trobada del països europeus, que es va fer en una carpa muntada al seu costat.
Mentre feiem aquest recorregut va deixar de ploure i amb un bon sol vam poder gaudir de totes les perspectives que se’ns oferien davant nostre. Després de la visita a un parell de museus: el de la marina i el nacional de carruatges ens vam dirigir al barri de Campolide per poder dinar i tastar un plat de bacallà, el menjar nacional portuguès. Concretament era el “Bacalao dourado”, un plat conegut internacionalment, que consisteix en bacallà dessalat i esmicolat, barrejat amb patates palla, ceba fregida sense que agafi color, tot barrejat i fent un remenat amb uns quants ous batuts. Excel·lent.
Després de l’àpat i a partir de la plaça anomenada popularment del “Rossio” ens vam dedicar a passejar pel centre de la ciutat. Per anar d’un barri a l’altre moltes vegades hi ha desnivells importants, que se solucionen amb funiculars o ascensors. El més conegut dels quals es l’ “Elevador de Santa Justa” en ple barri de Chiado, el més cosmopolita de Lisboa, al que vam dedicar una bona estona abans de tornar a enfilar el camí cap a Albufeira.
Per visitar mínimament bé una ciutat és necessita com a mínim un cap de setmana llarg, per tant ens queda pendent una altra estada a Lisboa per poder conèixer i gaudir de tot el que conté i ens pot oferir.
El matí d’aquell dia no podia presentar-se pitjor, amb una pluja insistent que va acompanyar-nos durant tot el viatge. Sort que havíem decidit fer-lo de manera organitzada en autocar. Tres-cents quilòmetres conduint sota les inclemències del temps més la circulació per una ciutat desconeguda, més la tornada ja de nits... No era necessari, ni recomanable.
Després de l’Algarve vàrem entrar a l’Alentejo, que vol dir més enllà del Tajo, i ja vam ser a Lisboa. Hi vam entrar pel pont “25 d’abril” d’uns 7 km. de llargada, distància espectacular, però que és ridícula si el comparem amb la del pont de la sortida, el “Vasco da Gama” de 17 km. Com a cada ciutat primer vam visitar els monuments més característics i famosos: Monestir dels Jerònimos, Monument dels descobriments i la Torre de Belém, la que dos dies després vam poder veure per la televisió enmig de focs artificials durant la trobada del països europeus, que es va fer en una carpa muntada al seu costat.
Mentre feiem aquest recorregut va deixar de ploure i amb un bon sol vam poder gaudir de totes les perspectives que se’ns oferien davant nostre. Després de la visita a un parell de museus: el de la marina i el nacional de carruatges ens vam dirigir al barri de Campolide per poder dinar i tastar un plat de bacallà, el menjar nacional portuguès. Concretament era el “Bacalao dourado”, un plat conegut internacionalment, que consisteix en bacallà dessalat i esmicolat, barrejat amb patates palla, ceba fregida sense que agafi color, tot barrejat i fent un remenat amb uns quants ous batuts. Excel·lent.
Després de l’àpat i a partir de la plaça anomenada popularment del “Rossio” ens vam dedicar a passejar pel centre de la ciutat. Per anar d’un barri a l’altre moltes vegades hi ha desnivells importants, que se solucionen amb funiculars o ascensors. El més conegut dels quals es l’ “Elevador de Santa Justa” en ple barri de Chiado, el més cosmopolita de Lisboa, al que vam dedicar una bona estona abans de tornar a enfilar el camí cap a Albufeira.
Per visitar mínimament bé una ciutat és necessita com a mínim un cap de setmana llarg, per tant ens queda pendent una altra estada a Lisboa per poder conèixer i gaudir de tot el que conté i ens pot oferir.
]]>
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada