Emergències

He llegit a les planes del setmanari "Presència" un article de Tura Soler anomenat "SOS" que parla sobre el serveis d'emergències i dels que estan al darrera dels telèfons per atendre a qui ho necessiti i que no sempre volen entendre la situació en que es troba el comunicant. Tot seguit vaig pensar en dues situacions , en les que m'he trobat aquest últim any i mig, que es podrien incloure dins dels supòsits de l'article.

La primera va ser el rescat del que vam ser protagonistes el grup d'amics "Els Matiners" quant fèiem el recorregut de Núria al refugi de Coma de Vaca i del que ja vaig parlar en el seu dia en aquest bloc. L'actuació dels serveis d'emergència que van dur a terme els Bombers de la Generalitat va ser impecable. La part que correspon a les persones que estan darrera dels telèfons al final va ser efectiva, tal com es va demostrar. Però per arribar aquí puc donar una mica la raó a Tura Soler perquè dona la impressió que no t'escolten. Ells van el que es diu a "pinyó fixe". Tenen una sèrie de preguntes per fer i no es mouen del camí marcat, quan amb un petit aclariment del que es troba en la situació d'emergència podria fer més fàcil la solució del problema.

L'altre situació es va produir fa pocs dies amb el meu ingrés sobtat a l'Hospital Josep Trueta de Girona del que també en vaig parlar en el seu moment. Hi vaig arribar a través del CAP de Palafrugell, on van decidir que era el lloc més idoni, per l'estat em què em trobava. Tant els serveis d'ambulàncies com l'equip mèdic van ser el més efectius possible. El problema va venir d'una de les persones de la meva assegurança que estava al darrera del telèfon. Quan ja em tenien situat a la Unitat de Cures Intermèdies, on estaven valorant l'abast dels efectes de l'Ictus que m'havia portat allà, pretenia que em traslladessin d'hospital perquè aquell no em tocava i que després de fer una valoració del meu estat ja decidirien on em portarien, quan en aquestes situacions els minuts són els que compten.

No hi feia res que la meva dona fes els raonaments que semblaven més obvis. La representant de l'assegurança s'entossudia plantejant una sèrie de dificultats en les que ens trobaríem si no es feia el que ella deia. Una d'elles era la d'amenaçar amb la quantitat de diners que hauríem de pagar per les proves que em feien perquè eren molt cares. Al final la meva dona va decidir no agafar més el mòbil on ella seguia trucant per solucionar el "seu" problema. Fins i tot va arribar a demanar-li el número de l'hospital per ella poder-hi parlar, com si no hi hagués cap més manera de saber-lo.

Sort, sempre s'ha de tenir sort d'algú, que una de les metgesses responsables, va dir-li, perquè també va parlar amb ella, que d'allà el pacient no es movia sota cap circumstància. I sort, molta sort, d'uns amics ben relacionats, que ens van donar la solució, a través d'una altra persona de la companyia d'assegurances, que havia d'haver donat la primera interlocutora, la inútil interlocutora, a la meva dona, al començament de tot.

Amb persones com aquesta, la mutua, només haurà lograt que a finals d'any ens canviem a una companyia que doni un millor tracte als aseus clients. Perquè en circumstàncies com la que vam passar no es pot jugar amb la gent.