Tot anant pel carrer

Pel novembre del 2003 vaig començar a traslladar al paper les meves impressions sobre el que s'oferia als meus ulls, en particular, i al meus sentits, en general, mentre caminava pels carrers de Palafrugell. Sota el títol de "Tot caminant pel carrer", la RdP (Revista de Palafrugell) em va oferir les seves pàgines per tal de reflectir-hi les meves impressions, que després van seguir amb la sèrie "Caminant per l'entorn". Un total de més de cinc anys en els que he anant explicant, als que m'han volgut llegir, tot allò ue a mi, primerament, i després a tota la colla dels Matiners ens cridava l'atenció.

Aquesta setmana , en que ha començat la segona part de la meva vida d'activitat física, he tornat a sentir, "tot anant pels carrer", aquelles sensacions que ja donava per massa sabudes i he tornat a gaudir de les petites coses que fins ara ja havien perdut importància: caminar a poc a poc, sense presses, en part obligat per les circumstàncies; seure en un banc i mirar la gent que passen; prendre un cafè amb llet a Plaça Nova; saludar als coneguts, sense pensar en el que he de fer després...

En el transcurs d'els sis anys de jubilat ja havia anat prenent consciència de la meva situació de privilegi, però ha estat aquesta nova situació la que m'ha ofert la revelació complerta: viure sense presses, al meu aire, sense fer anar malament als altres i tampoc sense anar-hi jo, per què, de moment, el cos no dona més de si mateix.

No sabem el que ens perdem quan passem pels carrers i no veiem res del que ens envolta. Només tenim un pensament al cap: arribar a un lloc determinat per fer el que tenim a la ment o ens diu la llista feta prèviament i anar cap a un altre lloc, a fer el que toca perquè si no arribarem tard per dur a terme allò que senyala l'altre apartat de la llista, sense tenir temps de saludar al conegut que passa per l'altre vorera, que ni tan sols veiem i que potser ell tampoc s'adoni de nosaltres perquè té la mateixa dèria. I així tots anem de pressa, de pressa i només sabem pensar i queixar-nos, dient: "Quin temps més enganxós que fa aquest estiu; quan s'acabarà aquesta calor tan pesada?". O bé :"Quant vindrà la bonança i deixarem enrere aquets dies tristor i rúfols de l'hivern" Com si cada any les estacions no s'anessin succeint inenterrompudament i no sabéssim, amb més o menys diferències, el que meteorològicament pot passar en una època determinada.

Hem d'aprendre a anar pel carrer observant les novetats, sempre n'hi ha d'un tipus o d'un altre, i gaudir de les oportunitats que ens ofereix la vida diària.