Egipte

Durant anys vaig llegir molta literatura sobre Egipte. Estava fascinat per aquella cultura que havia sorgit d'entre un munt de ruïnes, descobertes a poc a poc per un conjunt de savis, aventurers i lladres i interpretada per una gran quantitat d'historiadors, literats i escriptors de tota mena. Ja de petit aquelles històries havien emplenat alguns dels meus somnis. Sempre que en vaig tenir ocasió vaig llegir tot el que va caure a les meves mans relacionat amb el tema. He anat format una petita biblioteca , tant històrica com de ficció i m'he anat documentant . Una de les meves grans il·lusions era poder-ho veure tot amb els meus propis ulls. No ho vaig poder aconseguir fins a les acaballes de l'any 2003, des de Sant Esteve fins el dia de Reis vam estar recorrent el país de nord a sud. Va ser una experiència inoblidable.

Segur que pensareu, i de què bé sortir a parlar d'un viatge d'ara fa sis anys? Doncs la lectura del llibre de Wilbur Smiht: El bruixot. No perquè s'hi faci una descripció molt acurada d'aquell país, ni pels fets que hi succeeixen. Va ser com obrir una porta que havia estat tancada durant tot aquest temps. M'explicaré.

Abans d'anar al viatge vaig emmagatzemar tal quantitat d'informació, que junt am la que va entrar pels meus sentits, un cop allà, em va sadollar d'Egipte, de la seva història i de la seva gent.

Crec que, gastronòmicament, podríem dir que va ser un empatx, que fins ara no he acabat de digerir.

No m'entengueu malament, el viatge va ser excel·lent, en tots els aspectes, però un cop recopilat i endreçat el material , tot el relacionat amb Egipte, sense jo voler-ho, va passar a un pla molt secundari dels meus interessos. Només aquest llibre, l'argument del qual, canviant els personatges, podria haver passat al llunyà oest, ha estat capaç de despertar de nou les ganes d'endinsar-me en la història del país africà.

Se'm posa la pell de gallina només de recordar l'estona que vaig passar, tot sol, dins una de les sales del temple d'Abu Simbel. Acostumats a fer les visites al bell mig d'una multitud de turistes, se'ns va oferir l'oportunitat de poder-ne fer una segona després de dinar, quan tothom, cansat pel calor, feia la migdiada a les cabines dels vaixells ancorats al Nil, entre ells la meva dona. O bé havia marxat des de l'aeroport després d'una visita llampec a tot el conjunt.

Durant força estona la gent del meu voltant va desaparèixer. Tot el garbuix del matí es va convertir en silenci i em vaig veure voltat només per les pintures de les parets de la sala. La imaginació es va disparar al pensar en les circumstàncies en que s'havia fet tot allò i en les persones que ho havien dut a terme. Van ser uns moments màgics que em van transportar a altres temps. L'arribada d'una parella que feia el mateix recorregut va trencar l'encanteri.

A partir d'aquesta lectura i d'aquest record, crec haver recuperat un centre d'interès que havia format part molt important de la meva vida cultural.