El pin d'or

Ahir va ser un dia atrafagat i al vespre teniem el sopar 230 de La Xefla, la societat cultural i gastronòmica de la que formem part des de fa uns quants anys. El restaurant triat pels organitzadors per fer el sopar d'aquest mes és el Restaurant Els Tinars, amb una estrella Michelin. Una bona ocasió per lluir el pin d'or amb el que la Nostra Societat, La Xefla,"condecora" als que arriben als cents sopars; assistint a cinquanta la recompensa és el pin de plata. Aviat haurem de pensar en alguna altre tipus de pin pel que arribi a dos cents cinquanta sopars.

Ens plantem , doncs, el pin a la solapa per trobar-nos amb una trentena d'amics a Els Tinars. El sopar transcorre amb tota normalitat, però al tornar a casa i voler endreçar els pins corresponents, trobem a faltar el de la Mª Dolors. Ja és tard per trucar al restaurant i ho deixem per l'endemà. De bon matí contesten a la nostra trucada amb un resultat totalment negatiu: Han escombrat el local i no han trobat res! Però ens diuen que ho tornem a provar al cap d'una estona.

Quan la meva dona ja dubtava d'haver-se'l posat, truca una seva germana, que també era al sopar; al comentar-li el fet assegura que ella havia vist que el portava quan es van saludar a l'arribar al lloc. Al cap de poc ens notifiquen que el jardiner ha trobat la part del darrera a l'exterior, al costat de la sortida, però de la del davant ni rastre. La germana, una vegada assabentada del fet, ens anirà a buscar la part trobada ; el restaurant és a a prop de casa seva.

Fem els comentaris oportuns entre nosaltres, dient lo de sempre: "M'hi podia haver mirat més al posar-me'l", "Potser no ho han buscat prou bé", "Hauríem d'anar-ho a mirar nosaltres"... També en parlem a l'hora de dinar amb els fills, però tot queda així.

Cap al tard, a l'hora de sortir, ens canviem, jo em poso les sabates i una intuïció em fa mirar a sota la sola: "Allà hi havia el pin d'or clavat. Com una vulgar xinxeta"