SPAMALOT

De tant en tant convé, a l'hora de triar una obra de teatre, no posar-se gaire transcendental i decidir-se per la pura diversió. Ja hi ha prou noticies desagradables que es fiquen dintre de casa sense que les anem a buscar; només s'ha d'obrir un diari, bé ni això, mirant la portada n'hi ha prou, prémer el botonet del comandament a distància de la televisió o fer girar el dial de la radio perquè ens facin posar pell de gallina, amb el que hi ha i amb el que ens espera. I com que cada noticia es repeteix mil i una vegades i se li dona mil i una voltes, arriba un moment que et fan sentir petit, petit, petit... i a sobre, amb perdó, cagat de por.

Per això trobo que és en aquests moments que hem de procurar passar tantes bones estones com puguem i una d'aquestes és anar a veure Spamalot. Una versió molt lliure de Camalot i Els Cavallers de la Taula Rodona amb el rei Artús al davant. Amb una vintena de cançons enllaçades per esbojarrades situacions que fan passar amb gran rapidesa les més de dues hores que dura l'espectacle.

El nom complert de l'obra és "Monty Python's Spalamot", perquè està basada amb la pel·lícula "Els cavallers de la taula quadrada i els seus bojos seguidors" del grup Monty Python, uns humoristes anglesos que es van donar a conèixer per una sèrie de televisió emesa per la BBC on donaven el seu toc particular a l'Anglaterra dels anys 60 o 70 i que després van traslladar al món del cinema.

És una obra en castellà, com totes les obres musicals que es fan a Barcelona, mens dues ("Què", de Manu Guix, Àngel Llàzer i Àlex Mañas i "Aloma" segons l'obra homònima de Mercè Rodoreda), que un moment o l'altre haurem d'anar a veure. Una obra plena de ritme, sense decaure ni un moment. Una història medieval amb referències a fets actuals, que a mi sempre m'ha agradat i que en aquesta ocasió sovintegen. Una obra que et deixa amb un bon estat d'ànim i que t'allunya de tota mena de cabòries.