On són els ocells?

Ha arribat la tardor i amb ella el principi de l'època de poda. He començat a fer-ho amb les plantes del nostre jardí. A l'altea que tenim al costat de l'entrada de casa, arran de carrer, cada any hi trobava , amagat entre les fulles a punt de caure, un niu buit de cardines o caderneres, és el mateix. Aquesta vegada no hi era.

Durant l'estiu, ja havia trobat estrany de no veure'n cap anant a beure a la bassa dels peixos . Era bonic observar-les volant entre les branques de l'olivera mentre aixecava la vista del llibre que estava llegint. La taca vermella i groga del seu plomatge destacava entre les fulles platejades del, per mi, rei dels arbres.

M'ha vingut un punt de tristor i també he pensat en els pardals que, des de la finestra de la cuina, veia passejar per sobre de la tanca, amb els seus típics saltirons. Ara mai en veig mai cap. Fins i tot trobo a faltar les garses que havia maleït més d'una vegada pel rebombori que feien amb els seus crits.

On són els ocells? Sense cap mena de dubte, crec que les construccions que ens van envoltant i que cada vegada fan que estem més a l'interior del poble en són les culpables. El pip, pip que fan els camions i les excavadores, cada vegada que reculen , encara que només sigui un pam, en son el seu substitutiu.

Mentre escric aquestes quatre ratlles, al cap al tard d'un dissabte, una piuladissa esverada em fa treure el cap per la finestra i fins a cert punta desmenteix el que estic dient. Una colla de pardals van a joc entre les branques d'un desmai del jardí del veí . Déu ser que, al ser dia de festa, hi ha més quietud pels voltants. Un punt d'optimisme, sempre necessari, em fa pensar que encara no ho tenim tot perdut.