Refugiats

Refugiats de la guerra Civil a una platja del sud de França (Sapiens)

Contínuament ens arriben notícies  sobre refugiats d’arreu del món que han de marxar de les seves cases i dels seus països per motius diversos. Sobre tot per guerres sense sentit que  sovint comencen  per pensar de manera diferent, per perpetuar-se en el poder o per aconseguir-lo si no es té. Les conseqüències són sempre esfereïdores.

Cada vegada que en sento parlar no deixo de pensar amb els meus oncles i els seus dos fills, un nen i una nena, que van haver de marxar cap a França a les acaballes de la Guerra Civil. Després de l’estada al camp de concentració i ja establerts en un poblet del Roselló van perdre en Joan, el meu cosí germà, víctima d’un atropellament.

Més tard els nasqué una altra filla, li van posar Rossette (però nosaltres sempre li hem dit Rossita) i vam néixer el  mateix any. Juntament amb la germana gran, la Maria, es van establir com a hortolans  i es van integrar a la vida francesa.

Plaça de Torrelles de la Salanca  (Viquipèdia)

Quan jo tenia cap a nou anys ens van començar a venir a visitar, a Galliners, la meva tia i les meves cosines. Cada nova vinguda era un esdeveniment per la família; s’establien a casa dels  meus avis anant a fer àpats diferents a casa d’un germà o altre, on segur que es menjava com en una festa major per celebrar la seva vinguda. Elles sempre ens portaven com a obsequi paquets de café, producte  que, com molts altres, aquí  escassejava.

Durant els meus quatre anys d’estada el Collell vam començar a cartejar-nos amb les meves cosines i quan vaig anar a estudiar a Girona, durant les vacances d’estiu, passava uns temporada llarga a casa seva, primer a Torrelles i després a Cornellà de la Ribera.

Corneillà de la Ribera (ajuntament) (Viquipèdia)

Alguns anys feina una curta vinguda per matricular-me i després tornava a anar-hi; sobretot les vegades que em vaig llogar per fer la verema; s’havia de complir. Amb el que en van pagar per fer aquesta feina vaig poder comprar-me el primer tocadiscos, el que a casa em negaven per ser una cosa supèrflua i que per altra part tampoc es podien permetre.

Tinc una gran estima pels meus parents francesos, no ens veiem gaire sovint, sobretot ara que els meus oncles ja no hi son, però els recordo constantment a mida que es van succeint fets com els que ells van sofrir.  Durant les meves estades a França no vam parlar mai de tot el que havien passat, ja es donava per suposat i no calia remenar ferides que no duien enlloc.

Continuar

El cirerer de casa (aquest any, però, encara no ha florit)

Quan es deixa de fer una activitat per qualsevol motiu i al cap d’un temps es  decideix continuar, costa molt tornar a agafar el fil i seguir el camí que es tenia marcat. Mai es troba el moment d’emprendre-la una altra vegada, sempre hi ha excuses.

Quantes vegades m’he assegut davant l’ordinador durant els últims deu mesos per tal de continuar escrivint  sobre qualsevol cosa que em passava pel cap, al voltant de fets puntuals, lectures, espectacles...? Moltes... però només en tres ocasions s’ha donat un resultat positiu.

Davant la insistència de persones que solen llegir algun d’aquests articles em proposo tornar a escriure regularment sobre les meves dèries i el que va succeint al meu voltant, que pugui ser d’interès tant per mi com pels que regularment em segueixen.

Deu ser l’arribada de la primavera el que m’ha impel·lit a  tornar recuperar  les ganes de comunicar-me mitjançant aquests escrits periòdics que a la vegada em donen força per demostrar-me a mi mateix que tot, o quasi tot,  pot tornar a ser possible, tot escoltant en Serrat:

M'hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.

Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d'ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.

El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març...

365 dies

2017-Countdown.png

365 dies

Els dies són tots iguals. Vint-i-quatre hores que es van succeint invariablement, una darrera l’altre, amb els conseqüents canvis meteorològics que ens treuen de la monotonia d’estar només pendents dels moviments de les busques del rellotge o, cada vegada més, de l’apagada i encesa de les xifres de tots els aparells digitals que ens envolten.

Som nosaltres, les persones, les que canviem i fem que cada dia sigui diferent. Encara que sigui minimament sempre hi ha un petit fet, una circumstància especial, un estat d’ànim..., que encara que no ho sembli alteren o trenquen la normalitat de la nostra vida.

Tant si volem com si no volem ja hem entrat al 2017 o almenys és el que ens marquen els calendaris que acabem de canviar.  I com cada dia hem sortit a caminar a quarts de nou del matí, buscant els camins més arrecerats de la primera bufada de la tramuntana de l’any. La meitat dels quatre que sortim junts s’estan recuperant dels primers embats de la grip d’enguany, esperem que l’altre meitat els resistirem.

Des de les ratlles d’aquest blog, que procuraré continuar amb més assiduïtat, desitjo que els 365 dies que teníem per endavant, dels que ja n’hem gastat cinc,  siguin el més complaents possible amb els desitjos de cadascú, sense entrebancs de cap mena. I que alguns dels que sembla que ho han d’arreglar tot no acabin espatllant-t’ho encara més. Molt bon any per a tothom!

Ictus

(webconsultas.com)

Ahir vaig veure l’anunci que s’emet sobre la Marató de TV3, que aquest any dedica a l’ictus. La senzillesa de la realització, l’emoció que transmet el jove protagonista i la sorpresa final em van commoure. Segurament que el fet de patir les conseqüències d’aquesta malaltia també van tenir-hi alguna cosa a veure.

Ningú pot deduir pel meu aspecte extern que n’he estat víctima, però jo noto en cada moment els resultats d’haver-lo patit. Sempre que canvio d’activitat hi ha alguna cosa que m’ho recorda: abans podia.... Ja sé que l’edat per si sola ja condiciona l’anar fent diari, però l’arritmia que va provocar-lo, el marcapassos que  em van haver d’implantar, anys més tard, i altres seqüeles que s’han manifestat han anat minvant la capacitat i les ganes de fer coses.

El que més greu em sap és no poder estar pels meus nets tant com voldria: agafar-los, aixecar-los, jugar amb ells... Ara que ja es van fent grans puc estar una mica més per ells en altres aspectes, però està a punt d’arribar-ne un altre: una nena, i penso que també em trobaré amb moltes limitacions. El principal és que hi siguin per gaudir de la seva presència i ajudar-los en tot el que pugui

Per altre part no he deixat de continuar actiu amb molts aspectes: voluntari a l’arxiu Municipal, del que n’han sortit tres publicacions, caminar, amb més calma que abans, viatjar, sense oblidar-me d’ensenyar la tarja de portador de marcapassos i no passar per sota del arcs  de control de vaixells, avions , museus... (tal com em va passar a l’entrada de la “Sainte Chapelle”, a París, i vaig patir tot el dia9.

Ara s’hi ha afegit l’operació del càncer de pròstata. Després de cinc mesos, ja vaig integrant-me, altra vegada,  a tot el que havia hagut de deixar. Per exemple, les caminades ja poden arribar a l’hora i mitja sense acabar fet una coca, com es diu vulgarment.

M’agradaria que la meva experiència pogués servir per fer tirar endavant  i animar a qualsevol  que passi per moments, com els que hem toquen passar a mi.

Retorn

Pels voltants de Poblet (pocs dies abans)

Des del 19 de maig l’activitat d’aquest blog ha estat en suspès. 

M’ha costat tornar a posar-me davant del teclat després de l’operació que vaig sofrir a finals del mateix mes per tal d’extirpar-me el càncer que se’m va descobrir uns mesos abans. Gràcies a Déu va ser detectat a temps i sembla que tot ha quedat net, però, a partir d’ara, sempre pendent de la paraula maleïda.

Els dos dies a la UCI i algunes dificultats en la coagulació de la sang van allargar la meva estada a la clínica i han afectat, més del normal, les facultats que permeten dedicar-me a algunes de les meves activitats preferides, com són la lectura i l’escriptura, la fotografia.... Jo, que sóc un lector incorregible no vaig poder llegir una sola ratlla durant  tot el mes de juny. Em costava concentrar-me i poder seguir un argument. Fins i tot em vaig quasi descuidar de com es feia un sudoku, a part de la disminució de totes les facultats físiques en general.

Tot plegat ho he  anat recuperant i ara l’hi ha tocat a l’informàtica. Després d’intentar-ho durant quatre mesos, a la fi, puc escriure quatre ratlles amb sentit i poder explicar-ho altra vegada en aquest blog.

Les caminades s’han reduït a mitja hora diària. Això si, des del primer dia de l’arribada a casa. Quinze dies a la clínica i un mes arrossegant  sonda i bossa no van aconseguir aturar-me. Les “empentes” de la meva dona són les que més hi han fet per fer-ho possible.

Ara, començo a veure-ho tot més clar i espero poder anar oferint,  a qui ho vulgui llegir,  les ressenyes de les meves activitats, lectures i pensaments, si s’escau. He arribat a la conclusió que no s’han de perdre els ànims, encara que costi, per un mateix i sobretot per fer més agradable la vida dels que conviuen amb tu.