Continuar

El cirerer de casa (aquest any, però, encara no ha florit)

Quan es deixa de fer una activitat per qualsevol motiu i al cap d’un temps es  decideix continuar, costa molt tornar a agafar el fil i seguir el camí que es tenia marcat. Mai es troba el moment d’emprendre-la una altra vegada, sempre hi ha excuses.

Quantes vegades m’he assegut davant l’ordinador durant els últims deu mesos per tal de continuar escrivint  sobre qualsevol cosa que em passava pel cap, al voltant de fets puntuals, lectures, espectacles...? Moltes... però només en tres ocasions s’ha donat un resultat positiu.

Davant la insistència de persones que solen llegir algun d’aquests articles em proposo tornar a escriure regularment sobre les meves dèries i el que va succeint al meu voltant, que pugui ser d’interès tant per mi com pels que regularment em segueixen.

Deu ser l’arribada de la primavera el que m’ha impel·lit a  tornar recuperar  les ganes de comunicar-me mitjançant aquests escrits periòdics que a la vegada em donen força per demostrar-me a mi mateix que tot, o quasi tot,  pot tornar a ser possible, tot escoltant en Serrat:

M'hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.

Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d'ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.

El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març...

365 dies

2017-Countdown.png

365 dies

Els dies són tots iguals. Vint-i-quatre hores que es van succeint invariablement, una darrera l’altre, amb els conseqüents canvis meteorològics que ens treuen de la monotonia d’estar només pendents dels moviments de les busques del rellotge o, cada vegada més, de l’apagada i encesa de les xifres de tots els aparells digitals que ens envolten.

Som nosaltres, les persones, les que canviem i fem que cada dia sigui diferent. Encara que sigui minimament sempre hi ha un petit fet, una circumstància especial, un estat d’ànim..., que encara que no ho sembli alteren o trenquen la normalitat de la nostra vida.

Tant si volem com si no volem ja hem entrat al 2017 o almenys és el que ens marquen els calendaris que acabem de canviar.  I com cada dia hem sortit a caminar a quarts de nou del matí, buscant els camins més arrecerats de la primera bufada de la tramuntana de l’any. La meitat dels quatre que sortim junts s’estan recuperant dels primers embats de la grip d’enguany, esperem que l’altre meitat els resistirem.

Des de les ratlles d’aquest blog, que procuraré continuar amb més assiduïtat, desitjo que els 365 dies que teníem per endavant, dels que ja n’hem gastat cinc,  siguin el més complaents possible amb els desitjos de cadascú, sense entrebancs de cap mena. I que alguns dels que sembla que ho han d’arreglar tot no acabin espatllant-t’ho encara més. Molt bon any per a tothom!

Ictus

(webconsultas.com)

Ahir vaig veure l’anunci que s’emet sobre la Marató de TV3, que aquest any dedica a l’ictus. La senzillesa de la realització, l’emoció que transmet el jove protagonista i la sorpresa final em van commoure. Segurament que el fet de patir les conseqüències d’aquesta malaltia també van tenir-hi alguna cosa a veure.

Ningú pot deduir pel meu aspecte extern que n’he estat víctima, però jo noto en cada moment els resultats d’haver-lo patit. Sempre que canvio d’activitat hi ha alguna cosa que m’ho recorda: abans podia.... Ja sé que l’edat per si sola ja condiciona l’anar fent diari, però l’arritmia que va provocar-lo, el marcapassos que  em van haver d’implantar, anys més tard, i altres seqüeles que s’han manifestat han anat minvant la capacitat i les ganes de fer coses.

El que més greu em sap és no poder estar pels meus nets tant com voldria: agafar-los, aixecar-los, jugar amb ells... Ara que ja es van fent grans puc estar una mica més per ells en altres aspectes, però està a punt d’arribar-ne un altre: una nena, i penso que també em trobaré amb moltes limitacions. El principal és que hi siguin per gaudir de la seva presència i ajudar-los en tot el que pugui

Per altre part no he deixat de continuar actiu amb molts aspectes: voluntari a l’arxiu Municipal, del que n’han sortit tres publicacions, caminar, amb més calma que abans, viatjar, sense oblidar-me d’ensenyar la tarja de portador de marcapassos i no passar per sota del arcs  de control de vaixells, avions , museus... (tal com em va passar a l’entrada de la “Sainte Chapelle”, a París, i vaig patir tot el dia9.

Ara s’hi ha afegit l’operació del càncer de pròstata. Després de cinc mesos, ja vaig integrant-me, altra vegada,  a tot el que havia hagut de deixar. Per exemple, les caminades ja poden arribar a l’hora i mitja sense acabar fet una coca, com es diu vulgarment.

M’agradaria que la meva experiència pogués servir per fer tirar endavant  i animar a qualsevol  que passi per moments, com els que hem toquen passar a mi.

Retorn

Pels voltants de Poblet (pocs dies abans)

Des del 19 de maig l’activitat d’aquest blog ha estat en suspès. 

M’ha costat tornar a posar-me davant del teclat després de l’operació que vaig sofrir a finals del mateix mes per tal d’extirpar-me el càncer que se’m va descobrir uns mesos abans. Gràcies a Déu va ser detectat a temps i sembla que tot ha quedat net, però, a partir d’ara, sempre pendent de la paraula maleïda.

Els dos dies a la UCI i algunes dificultats en la coagulació de la sang van allargar la meva estada a la clínica i han afectat, més del normal, les facultats que permeten dedicar-me a algunes de les meves activitats preferides, com són la lectura i l’escriptura, la fotografia.... Jo, que sóc un lector incorregible no vaig poder llegir una sola ratlla durant  tot el mes de juny. Em costava concentrar-me i poder seguir un argument. Fins i tot em vaig quasi descuidar de com es feia un sudoku, a part de la disminució de totes les facultats físiques en general.

Tot plegat ho he  anat recuperant i ara l’hi ha tocat a l’informàtica. Després d’intentar-ho durant quatre mesos, a la fi, puc escriure quatre ratlles amb sentit i poder explicar-ho altra vegada en aquest blog.

Les caminades s’han reduït a mitja hora diària. Això si, des del primer dia de l’arribada a casa. Quinze dies a la clínica i un mes arrossegant  sonda i bossa no van aconseguir aturar-me. Les “empentes” de la meva dona són les que més hi han fet per fer-ho possible.

Ara, començo a veure-ho tot més clar i espero poder anar oferint,  a qui ho vulgui llegir,  les ressenyes de les meves activitats, lectures i pensaments, si s’escau. He arribat a la conclusió que no s’han de perdre els ànims, encara que costi, per un mateix i sobretot per fer més agradable la vida dels que conviuen amb tu. 

Aniversaris per tot Catalunya

Monestir de Vallbona de les Monges

Des de fa uns anys celebrem alguns dels aniversaris dels adults de la nostra família a algun poble, generalment poc conegut, de Catalunya. Coincidim amb aniversaris de números  rodons: 70 o 40 anys. Fins ara  només som sis, veurem si a partir d’aquest moment haurem de buscar algun altre motiu per fer la celebració, perquè celebrar-los tots d’aquesta manera,  sis cada any, potser seria excessiu.

L’homenatjat/ homenatjada  és el que tria el lloc, fent coincidir, més o menys,  la data  amb algun cap de setmana llarg, de tres o quatre dies. El lloc triat és secret i fa saber la data als altres mitjançant  watsaps  que aniran donant pistes sobre el destí triat. A mida que es va acostant el dia les pistes són més concretes fins que algú dels altres endevina  la destinació.

Alguna vegada hem sortit de casa, el dia assenyalat, sense saber el destí final, seguint les instruccions que ens havien deixat gravades al GPS del cotxe.

A punt per la desfilada, a Montblanc

Sempre hem triat poblacions petites, a cases de turisme verd o en hotels amb piscines, spas... recorreguts de natura, monuments i sobretot on puguin passar-s’ho bé tan els sis grans com els dos petits.

Seguint camins

Fins ara tothom portava el seu cotxe particular, però aquest any, com que a mi no m’agrada conduir,  m’han fet la sorpresa de llogar una furgoneta on encabir-nos-hi tots vuit; no ho hem sabut, fora dels interessats, fins a la mateixa hora de marxar.

Entre vinyes, a Poblet

Ara que els nens ja són una mica més grans, quatre i cinc anys, no us penseu i saben portar-se molt bé als restaurants, ja comencem a triar una mica la gastronomia, sobretot a la hora de dinar. Ara sóc jo qui s’ha de limitar per qüestions de dieta, però com solen dir els jubilats, un dia és un dia i després ja prendrem pastilles.

Quins d’aquest pobles us sonen com a destinació de les nostres celebracions: Vallromanes, Molló, Brunyola, Prullans o Rocallaura? 

(Les fotografies corresponen totes a aquest any, durant  la nostra estada, de quatre dies, al balneari de Rocallaura)