Fer esport

el jornaler-WordPress.com

No vaig fer “esport” d’una manera “regular” fins passats els cinquanta. Fins llavors només havia caminat per traslladar-me d’un lloc a l’altre per pura necessitat: de petit per anar a casa dels meus avis, a matar el porc i per les festes familiars, de jovenet per anar a les festes majors dels pobles del voltant, ja de més gran per anar a buscar l’autobús que em portava a Girona per estudiar; sempre per camins i dreceres, moltes vegades abans de sortir el sol i travessant camps i boscos. Mai he tingut ni una bicicleta ni una moto. Per anar i tornar de la feina, un cop establert a Palafrugell, travessava la vila quatre vegades cada dia.

Durant els meus estudis no vaig fer mai o quasi mai “Educación Física”, però sempre vaig aprovar; no perquè m’escaquegés d’una manera o altre, si no perquè, senzillament, no en fèiem ni ens en examinàvem. Només a l’Escola Normal de Girona varem córrer una mica per la devesa, acompanyats pel professor de la matèria que al nostre costat i cavalcant una potent moto,  ens feia anar cada vegada més de pressa, i no gaire res més. Això si vaig fer de professor de gimnàstica durant la majoria d’anys de fer de mestre.

A la “mili”, fora de la “instrucción”, diària, perquè em va tocar a l’Âfrica i a la “Legión”, poca cosa més. De tant en tant fèiem taules de gimnàstica o saltàvem aparells: plinton, potro...; més ben dit saltaven, perquè aquí si, sempre vaig procurar despistar-me’n.

Primer 3.000. El Tallón  (3144 m.)
(1O del  matí - 13/08/1997)

L’estiu abans de començar a treballar em van proposar fer unes classes de repàs a uns nois del poble que no havien aprovat algunes assignatures de batxillerat, entre elles l’Educació Física; dintre les activitats d’aquesta assignatura  s’havien de saltar els aparells gimnàstics que jo havia deixat de banda.

L’ajuntament em va deixar les claus de l’escola i per aprendre a fer aquests exercicis vam treure la taula del professor al pati, hi vaig posar un sacs buits per fer de coixí i tots a saltar. Com ja he dit, jo mai ho havia aconseguit fer, però es veu que m’havia fixat molt amb la tècnica, perquè al setembre tots van treure Notable.

Cami de Santiago, prop d'Astorga (7/7/2000)

Als cinquanta i pico d’anys vaig pujar al Canigó i a partir d’aquí moltes altres muntanyes, almenys tres d’elles de més de 3000 metres. De totes les meves ascensions em va fer molta il·lusió la pujada al Pedraforca. Però després d’una ascensió una mica problemàtica, vaig decidir deixar-ho córrer i no insistir, Més tard ens van convidar a fer 350 km. del camí de Santiago; vàrem acceptar, juntament amb la meva dona, que també m’havia acompanyat a moltes de les ascensions descrites.

De Palafrugell a Girona travessant les Gavarrres (50 Km.)
(28/4/2004-Vam fer el km. 10.0000)

A partir d’aquí, ja jubilat, em vaig encaminar cap el  senderisme. Amb un grup d’amics, “Els Matiners”, vam travessar el nostre entorn per totes bandes arribant a caminar uns 15.000 km. amb sortides diàries que es van allargar fins el 2009. Un ictus, primer, i un càncer, uns anys més tard, ho van estroncar tot. De mica en mica, una caminada d’una hora diària, amb uns altres amics no tant matiners, però d’igual qualitat humana,  m’ha tornat a posar en marxa.

Homenatge a Josep Pallach

Ara fa 40 anys que va morir l’insigne polític i pedagog Josep Pallach, fill de Figueres i resident, en la última etapa de la seva vida, a Esclanyà, on està enterrat en el petit cementiri de la localitat.

En motiu d’aquesta efemèride la fundació que porta el seu nom ens va convidar a l’acte d’homenatge que el govern de la Generalitat li va dedicar al Palau de la plaça de Sant Jaume, a Barcelona.

Va ser un acte molt emotiu, que va comptar amb l’assistència de 250 convidats que omplíem el  Saló Sant Jordi. La  taula era presidida pel president de la Generalitat, l’honorable Carles Puigdemont, la Sra. Antònia Pallach, filla de l’homenetjat, i el Sr. Josep Mª Soler, president de la Fundació Josep Pallach.

No tracto de repetir el que es va dir, si no de deixar constància que els que varen intervenir en els parlaments ho van fer des de les diferents vessants de Pallach: com a polític, com a pare i com a ensenyant. Com a polític en va parlar el seu antic company l’escriptor Amadeu Cuitó, com a pare la seva filla Antonia i com  a pedagog el president de la Fundació el bon amic Josep Mª Soler, antic alumne de Pallach.

També es va comptar amb l’assistència de la seva vídua Teresa Juvé, de 96 anys i que viu tota sola a Esclanyà, dedicada a escriure, entre altres coses, novel·les de misteri i policíaques. El President de la Generalitat li va fer entrega d’un ram de flors al finalitzar l’acte.

Jordi Bedmar/Govern

Tot plegat va ser amenitzat pel cant de la soprano Titon Frauca, antiga mestra de l’Escola Sant Jordi de Palafrugell, entre elles “l’Emigrant”. La sorpresa va ser la interpretació de “Al vent”, acompanyat per un piano i al so d’un clarinet, per part d’Oriol Pagès i Soler, net del president de la Fundació. Josep Pallach era gran seguidor de Raimon i de les seves cançons.

Va tancar l’acte el President Carles Puigdemont amb unes paraules de record i d’agraïment.

Raimon

Imatges d'internet del recital d'ahir

En determinats moments l’últim concert d’en Raimon al Palau, que ens va oferir TV3, em vaig emocionar, sobretot els que feien referència als seus primers anys, finals dels ’50 i principis dels ‘60 quan va començar a donar-se a conèixer.

Un dia qualsevol, d’aquells anys, estava “estudiant” a l’eixida de casa meva, a Galliners, amb la radio a tot gas, escoltant ràdio Figueres, acabada d’estrenar. Les notes de “Al vent” van sonar per sobre les teulades del poble; a partir d’aquell moment van ser un himne per mi.

Primer disc d'en Raimon

En aquells temps era difícil escoltar cançons en català, fins que no va arribar Radioscope, a EAJ1 Radio Barcelona de la mà de Salvador Escamilla. I ni parlar-ne de poder comprar-me algun disc per poder “alimentar” el tocadiscos que m’havia pogut finançar gràcies als diners guanyats anant a fer veremes al sud de França.

La primera vegada que vaig sentir en Raimon va ser al “Palacio de los Deportes de Barcelona” i més tard al Teatre Victòria de Palafrugell, ara Teatre Municipal. No en recordo els anys en concret, però si l’ambient que es creava al seu voltant tot corejant les cançons enmig dels crits de protesta que sempre envoltaven les seves actuacions.

El primer LP que em vaig poder comprar

Continuaré escoltant i gaudint de les cançons d’en Raimon, sobretot ara que és tan fàcil connectar amb les diferents plataformes que ens les ofereixen en la seva totalitat.

Teatre:"Tots eren fills meus"

Sempre que la GespaTeatre de Palamós ens ofereix una nova obra procurem assistir a la seva representació. Aquesta vegada ha estat “Tots eren fills meus” d’Arthur Miller al TMP. L'espectacle és un llarg viatge del dia a la nit de la societat americana l'any 1948, un cop esclatada la bomba atòmica. Dirigida pel bon amic Jordi Massoni ha complert totes les expectatives a les que ens te acostumats aquesta companyia. Sabem que mai en sortirem decebuts, siguin quins siguin els artistes que interpretin els diferents personatges.

Aquesta vegada, sense desmerèixer els altres, ens ha impactat Àngels Dalmau, en el paper protagonista de mare de la família Keller. Els decorats, la música... i tot el que completa la representació van estar d’acord per oferir-nos un espectacle immillorable, que podia fer enveja a qualsevol companyia professional.

El toc final va ser la cançó que va interpretar l’Anna Ferrer, una de les intèrprets principals. Mestra del col·legi Sant Jordi de la nostra vila, el director de l’obra ens la va presentar, va ser una gran sorpresa i descobriment a la vegada.

Moltes felicitats Jordi! També a la resta de la Gespa, per l’esforç que sabem que representa preparar una obra com aquesta i pels resultats que heu aconseguit. Procurarem continuar assistint a tots els espectacles que ens anireu oferint.

Imatges de "Flors i violes" a Palafrugell

Podrien ser unes altres, però jo he triat aquestes: