Número 154 (Una anècdota)

Quan em pregunten on visc i m’ho demanen fora de Palafrugell, primer dic aquest nom; s’hi ho fan a la pròpia població primer dic el nom del carrer i després hi afegeixo el número, com és natural.

Es dona el cas que el carter que tenim assignat,  primer es fixa en el número de casa nostra, el 154. El nom del destinatari  i el del carrer per ell són secundaris. Així és que ens arriben, molt sovint, altres cartes amb un altre 154.

No és un carter nou, ja fa mesos i crec que anys que el veig passar pel davant de casa. Cada setmana ens sol arribar alguna carta i fins i tot algun petit paquet, dels que passen pel forat de la bústia i no s’ha de signar cap rebut, destinats al 154 d’un altre carrer.

N’hem parlat amb el mateix carter. Hem portat les cartes a correus, les hem ficat a les diferents bústies grogues situades pel carrer i algunes han retornat a casa una altra vegada. Hem escrit  diferentes anotacions als sobres abans de reenviar-les. Hem portat les cartes a l’altre 154, explicant als inquilins la situació. Hem parlat amb responsables de correus...

Què més es pot fer? Les hem de llençar a la paperera? Som prou responsables per pensar que les notificacions que transmeten poden tenir algun valor pel seu destinatari.

Tot ens fa pensar que pot haver-hi cartes dirigides al nostre 154 que van a parar  a altres 154 i que no ens arriben mai. Sort que en el recorregut del  nostre carter només hi ha dos carrers prou llargs per arribar fins a aquest número i que per arribar al 154 dels altres destinataris s’ha de caminar molt més lluny.

15 imatges d'una excursió al Berguedà

Després de les estades a la Cerdanya i als Pallars hem acabat aquest circuit pirinenc amb una excursió al Berguedà. Aquestes  imatges són un petit resum del que hem gaudit en aquesta última sortida.

A punt de pujar al Tren del Ciment

Jardins Artigas a la Pobla de Lillet
dissenyats per Antoni Gaudí

Font del lleó

Una altra perspectiva dels jardins

Tren del ciment

Entrada al Museu del Ciment

Rafael Gustavino que va patentar el Gustavino System,
volta de rajola vista.
que des de Nova York va fer famós a tot el món.
(exposició del Museu)

Vermut del país

A les fonts del Llobregat

Bosc de tardor

Arribada a les Fonts, primeres impressions.

Una altre perspectiva

A muntanya tot és més gros
 (Forn de pa a Castellar de n'Hug)

Capvespre a Castellar de n'Hug

Una imatge, un poema, una cançó... (32)...

Sempre m’ha quedat  un record inesborrable de la pujada al Pedraforca, ara ja fa alguns anys. Va ser una pujada dura, sobretot anant acompanyat d’uns muntanyencs molt més  experts, dels quals costava seguir el ritme. Vaig arribar al cim fet un nyap; la calor, el no haver dormit prou, la conducció del cotxe des de Palafrugell (mai m’ha agradat conduir)... van fer que arribés a dalt amb no gaires bones condicions. I per postres, només de pensar que havia de baixar  i que no hi havia més remei que fer-ho per la tartera, em va caure tot a sobre.  Tot hi això, la il·lusió del començament i  l’orgull d’haver-ho aconseguit fan que cada vegada que veig la seva imatge m’emocioni . Aquesta vegada va ser la posta de sol que retallava el seu cim des de Castellar de N’Hug.

CANT AL PREDRAFORCA (fragment)

Salve, gegant tan encantat que encantes,
arrepapat vora el Cadí en cadira!
Oh déu que els nostres pares adoraren
i encara avui nosaltres venerem
per la solemne majestat que imposes:
perdona'm aquests versos de formiga
que, des de l'escambell de Montbordó,
se t'engarrista esquena amunt amb por,
ni que Gaudí l'ajudi a esbatecs d'ala.
Cresta de gall que Alcides mig partí
així que de les aigües aflorava,
fent que el banyut fugís tartera avall
amb tot l'estol d'isards, senglars i llops.
Cedre esbrancat de mort per la destral
a tramuntanes entre el bé i el mal.
Queixal del seny i catedral del somni.
Merlets d'un alt castell inexpugnable.
Cimbori del bellíssim Berguedà.

(...)

Climent Forner i Escobet

El nom que vull pel meu carrer

Quan hom es fa una casa, compra un pis o simplement el lloga per tal d’anar-hi a viure, no ho fa pel nom del carrer on esta situat l’immoble, sinó per la seva situació dins el poble i sobretot  per la relació qualitat-preu.  El nom de la via pública és secundari, pot agradar més o menys, un ja s’hi acostuma.

Però quan tota la paperassa personal dels  habitants de la vivenda, dels seus vehicles i sobretot els relacionats amb la finca i els seus serveis els canvien d’un dia per l’altre representa un gran enrenou. Jo m’hi he trobat i puc parlar-ne amb coneixement de causa. Visc en una casa cantonera i ens van canviar el nom dels dos carrers als que podem tenir-hi sortida.

Ja sé que quan es canvia de vivenda passa el mateix, però es fa voluntàriament; quan t’obliguen a canviar el nom de la adreça  s’ha de tenir, almenys, tot el dret d’estar-ne informat  i de poder opinar sobre aquest fet.

Tot això ve a to per les informacions que es van poder escoltar a Catalunya Ràdio i que s’han pogut llegir a el “Punt-Avui” sobre el canvi dels noms d’uns carrers del meu barri i de les protestes dels veïns implicats en aquest fet. Concretament dels carrers “Alfons XII” i “Isabel II” pel fet de ser noms borbònics.

Crec que per poder fer aquests canvis s’han de seguir  certs procediments, com debatre-ho a la Comissió de Nomenclàtor,  abans de presenta-ho al Ple de l’Ajuntament per tal de què  si s’escau aquest  ho aprovi per consens i no per caprici d’uns quants. Ara, pel que sembla, es va tirar pel dret i es va aprovar  una moció presentada i votada afirmativament per només dos dels grups que conformen el Consisitori, donant-t’ho tot per fet.

Que consti que no tinc cap simpatia pels personatges, el nom dels quals  es vol canviar. Si s’hagués de presentar una moció pel canvi de tots els noms del nomenclàtor de Palafrugell  que no m’agraden els Plens de l’Ajuntament tindrien feina durant molt  temps.

Una passejada per l'Illa d'Avall, a Jafre.

M’agrada caminar per paisatges de les nostres contrades fins ara desconeguts per mi, seguint itineraris que mai hagués sospitat que podrien tenir algun interès sota cap punt de vista, però que un cop trepitjats acaben mostrant una gran varietat d’alicients.

De la mà d’en Josep Mª Farreró, gran coneixedor dels espais naturals de les nostres contrades, que sovint ens fa de guia, vam descobrir “l’Illa d’Avall”, l’últim meandre que es conserva al Baix Ter i que pertany al municipi de Jafre.

L’aigua, els arbres, els canyissars i una gran varietat de tot tipus de plantes voregen gran part del camí que recorrem. M’imagino com devia ser abans de l’incendi forestal  produït al novembre del 2013 que afectà els municipis de Vilopriu, Colomers, Jafre i  Foixà i que  també afectà l'Illa d'Avall i cremà superfícies replantades. Justament vam esmorzar  al costat  d’uns pins que encara deixen veure els efectes del foc.

El punt de sortida i arribada va ser el santuari de la Font Santa i de tornada vam travessar el poble de Jafre, que després de molta anys de passar per la carretera amb el cotxe, mai m’havia endinsat en els seus carrers.

A la part final del recorregut vam passat pel costat de grans masos dedicats a la cria de vaques, tot albirant el campanar de l’església per sobre dels camps , on contrastaven la seva verdor amb els “cap blancs o ravenissa blanca” que hi creixien  a grans clapades. A la dreta i per sobre els camps llaurats també podíem divisar l’omnipresent  Montgrí  que sembla vigilar els nostres passos en totes les passejades per l’Empordanet.

Camí d'anada...

... camí de tornada.

Estramoni, una de les plantes (tòxica, per cert) que es poden trobar en el recorregut

(Si es vol una informació detallada es pot anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10996773)