Anar a can Felip

Suposo que se sap que en moltes localitats dels Països Catalans es té o es tenia per costum denominar la cambra que allotja el WC (abans, la comuna) com a Can Felip;. Jo de petit ho havia sentit a dir moltes vegades. De les moltes referències que he trobat n’he escollit tres:

 1.-Les cases que no tenien aigua corrent no podien tenir lavabos. Tenien comuna,     una fusta horitzontal per poder-hi seure amb un forat al mig per fer-hi les necessitats. No era pas un lloc gaire net. No es visitava com ara es fa amb els lavabos actuals.
   Però en aquelles èpoques no quedava gaire bé de dir que en aquell moment algú estava a la comuna. En aquells anys hi havia paraules que no s'havien de dir mai. Per això es deia sovint que era a "can Felip".

---

Es deia que aquest nom era en honor del rei borbònic Felip V perquè, a vegades, de la comuna també se'n deia el "número cent" que devia venir del "Consell de Cent". (comuna dels botiflers). 

boncatala.com/index14/04canfelip.htm‎

---

2.-"Diari d'un llibre vell"

"Anar a can Felip", homenatge als Borbons.
    A can Coromines, del vàter en deien Can Felip, en homenatge al rei borbó que va entrar a sang i foc per Almansa fins a arribar a Barcelona. Una expressió en desús que encara avui sobreviu ocasionalment en alguns entorns i famílies. La tradició en l’ús del mot ha anat perdent-se, però “és sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí més sagrat”.

  Font: Sergi Sol (2005): Joan Coromines, una vida de llegenda. Barcelona: Ed. 62). Pàgina 61.

---

---

El trull de Can Bardera, a Galliners.

Exterior del trull de Can Bardera

 Em vaig assabentar de la recuperació del trull de Can Bardera per la premsa. El trull d’on s’extreia l’oli amb el que cuinàvem i amaníem a casa quan jo era petit. L’estrany és no haver-ho sabut abans, ja que la porta d’entrada de la casa on està situat s’obre a pocs metres d’on jo vaig viure durant  l’ infantesa i la joventut; i encara hi vaig anant periòdicament  per gaudir de la tranquil·litat que dona un petit poble del Pla de l’Estany. Durant aquestes estades he sentit els sorolls que feien els  paletes arreglant la teulada de Can Bardera com s’han  sentit, durant anys, els d’altres cases restaurades aquests últims temps, inclosa la nostra, com a cosa normal.

 

El trull a punt per fer oli

El que jo creia que seria una recuperació a llarg termini estava més avançat del que em pensava. La segona notícia periodística sobre el fet em va venir per la TV Costa Brava des del menjador del meu domicili a Palafrugell. De cop i volta va aparèixer a la pantalla en Lluís Molinas, conegut periodista, actor, activista cultural... de la nostra vila amb el micro a la mà, a les escales de l’església de Galliners. “Que hi fa en Lluís a Galliners?” em vaig preguntar tot encuriosit. La resposta va ser una entrevista a en Rafael Marquina, arquitecte i dissenyador, entre altres objectes del setrill anti-degoteig conegut a tot el món. 

L’ intenció d’en Marquina era la recuperació del trull, reconvertint-lo juntament amb la casa en un museu i centre d’estudi de l’oli. Per això es va crear L’Associació Cultural Castel Bardera Amics de l’Oli, l’any 2012 , presidida per ell. Estan molt avançat el procés de recuperació d’aquest espai de més de 200 anys d’antiguitat Rafael Marquina va morir a Galliners a principis de juny de 2013.

 

El dissenyador Rafael Marquina amb el seu setrill  (La Vanguardia 9/6/2013)

Jo no sabia que Can Bardera es podia visitar des de començaments d’aquest any. La casualitat va fer que tot ensenyant el poble al conegut biòleg Ramon Folch, la Dolors Bardera, propietària de les instal·lacions ens va convidar a entrar per tal de poder visitar primer el trull i després tot el que està en procés de funcionament: massatges amb oli, cursets amb diferents temàtiques, concerts a la fresca durant l’estiu que s’acosta... La sorpresa va ser descobrir la relació que havien tingut per motius professionals en Ramon Folch i en Rafael Marquina mentre preníem unes infusions que ens va oferir la Dolors Bardera.

 

Logotip de l'Associació Cultural Castel Bardera 
Amics de l'Oli

Personalment va ser una satisfacció quan, a la poca estona d’arribar, la propietària i dinamitzadora de Castel Bardera tot mirant-me em va dir: “Vosté té un blog a Internet, no és veritat?” Resulta que hi havia publicat un article quan vaig tenir la primera noticia de la recuperació d’aquests espais, i... havia arribat al seu coneixement.  Llàstima que  no hagués conegut molt abans lo avançat del projecte, no només pels sorolls dels paletes.

Respira...

Avui he anat a caminar tot sol. De fet ja fa cinc dies que els meus tres companys habituals de passejada de l’ havent dinat dels primers cinc dies de la setmana, per motius diversos, m’han deixat abandonat.

Quan això passa l’hora que tenim destinada per fer el recorregut triat, és fa més llarga. El cap dona més voltes del que és habitual. No sé perquè els pensaments negatius acaben ocupant tot l’espai i s’ha de fer un esforç suplementari per fer-los fora i donar lloc a recordar tot lo positiu que hi ha a la nostra vida. 

Una bona manera, d’apartar-los és agafar l’iphone, posar-te els auriculars, triar una música que t’agradi especialment i començar a posar un peu darrera l’altre, una vegada i una altra i ...

Quan es fa això i segons el camí per on es passa s’ha d’anar en compte amb els vehicles que poden venir-te per l’esquena i que, segons el volum de la música, no sents de cap manera. També s’ha de ser educat i saludar a la gent que et trobes, encara que a ells no els sentis; normalment, la gent que va a caminar, com a mínim et mira i et fa un cop de cap desitjant-te bona tarda. Sempre n’hi ha que fan veure que no et veuen i passen de llarg, però pitjor per ells.

Tot i així els pensaments van per allà on ells volen i passen fins i tot de la música. Avui portava posat el disc d’Andreu Rifé “Ping-pong” i la majoria d’estona no sentia res del que cantava, però ha arribat “Fil de llum”, la coneguda cançó de l’última temporada de “Polseres Vermelles” i concretament la tornada, que diu:

“Respira. Espera. Aixeca’t sense presa. Inspira. Refés-te. La vida, el món t’esperen ...”

 A partir d’aquí he mirat al meu voltant i la verdor i la tranquil·litat del paisatge, juntament amb la música de l’Adreu Rifé m’han tornat a la realitat positiva de la vida.