dissabte, 8 de juny del 2013

La Xarxa compleix 30 anys























Que llunyana queda la tardor de 1983 quan van començar les activitats del moviment  Rialles a Palafrugell! El mateix any en el que es va publicar el primer volum de “Crònica d’un any”, en el que apareix la noticia de la formació d’un nou grup que es dedicaria a organitzar espectacles de qualitat i en català per la mainada de Palafrugell.

Crònica d'una any - Palafrugell 1983



Rialles, que anys després i per diversos motius passaria a dir-se La Xarxa, però amb els mateixos objectius, les mateixes ganes i pràcticament amb els mateixos components per portar a terme les mateixes activitats: teatre, titelles, pallassos, màgia, festes ... i també cinema durant les primeres temporades.


Els primers espectacles tingueren lloc al ja desaparegut teatre del Casal Popular. El primer dia vam fer pallassos : “Pep ,Saltimbanqui i Bocoi”; va venir tanta gent que el rector de la Parròquia, Mn. Oriol, es va esverar molt perquè tenia por de que s’esfondrés  el local, a més  molts nens i nenes es van quedar a fora. Això va fer córrer la veu que als espectacles de Rialles no si cabia i al segon dia no vam emplenar;  però vam anar recuperant els espectadors del primer dia. Tot i que el senyor rector ens va pronosticar que seria un foc d’encenalls, RIALLES-LA XARXA JA HA COMLERT 30 ANYS!.

Amb les infraestructures que hi ha ara a la vila i amb les facilitats que dona l’Ajuntament és una joia organitzar els diferents espectacles. 

Recordo amb nostàlgia, però, tot el que havíem de fer a l’antic casal abans de cada espectacle: escombrar la sala i netejar les escales d’accés que sempre feien olor de pixum de gossos, ajudar als actors a pujar tot el material i a baixar-lo un cop havien acabat; a l’hivern, amb l’Artur Rubau anàvem a encendre les estufes de gasoil una hora abans i si calia anar a comprar el combustible a la gasolinera; com que els diferents grups demanaven una potència elèctrica que el local no tenia havíem de sortir per la finestra i empalmar directament amb la línia que passava pel costat (sabíem que era il·legal, però no hi havia més remei).


Quins temps! Pels espectacles al carrer havíem de traslladar i muntar els entarimats que ens deixaven el Grup de Festes de Primavera i pel foc de Sant  Joan que fèiem al Camp d’en Prats anar als boscos de la carretera de Begur amb un camió que ens deixava en Martínez o en Cané i recollir tota la llenya que podíem per tal de fer una bona foganya. 


Ja n’hi ha prou de nostàlgies. Mirem el present i pensem en el que s’ha aconseguit. Pensem que després de 30 anys La Xarxa continua estant viva i molt viva, gràcies a tot l’esforç dels components del grup actual, en el que molts d’ells ja hi eren els primers anys, quan ens dèiem Rialles. Felicitats i gràcies a tots en nom dels nens i nenes de Palafrugell!


dimecres, 5 de juny del 2013

"Aixonar"



“Aixonar” és una paraula que sempre m’ha fet gràcia i que no he trobat a cap dels diccionaris que, actualment, es fan servir. Em va venir al cap l’altre dia quan caminava  i anava passant la mà per la cugula que hi havia al costat del camí. Vaig fotografiar les mates de la gramínia i tot fent camí em van sortir quatre versos per explicar el que de petits fèiem amb aquesta planta: un cop teníem les llavors a la mà les tiràvem a sobre d’algú altre i les que s’enganxaven eren les xicotes.


El curiós del cas, és que al cap d’una estona de caminar, a l’entrada d’Esclanyà, dos nois, que tenien les bicicletes recolzades a un arbre estaven jugant amb les llavors de cugula tal com he dit abans. No em vaig aturar ni els vaig preguntar qui tenia més xicotes, però em va fer gràcia la coincidència.


També aixonàvem la flor de la ginesta  i les fulles de roldó quan en recollíem grans quantitats per fer les catifes de Corpus i havíem de fer servir els colors groc i verd. Una altre ocasió per aixonar la cugula era en els camps de blat, quan aquest ja havia espigat  i es diferenciaven una planta de l’altre i no hi havia perill de confondre la planta bona de la mala herba.


He trobat aquest verb en alguns diccionaris de finals del segle XIX i principis del XX (Novíssim diccionari manual de les llengües catalana-castellana de 1886 ; Diccionari Aguiló de 1915 ...) Però la definició que jo buscava tal com l’havia fet servir a la meva joventut la vaig trobar al diccionari  “Català-Valencià-Balerar” o diccionari Alcover-Moll, que va ser acabat el 1962 . Una de les accepcions diu així: “Passar la mà closa pels brins o branques d’una planta per llevar-ne els grans, les flors, les fulles, etc.” 



 Una altra troballa va ser en una poesia de Lluís Manau i Avellanet publicada a “Gent Nova (Periodich Catalanista)” del 17 de juny de 1905,  número 187, a Badalona. En una de les estrofes del poema Corpus, deia així:


                          “Riallegeu frescals y esbojarrades;

                          lo rostre il·luminat per l'alegria;

                          ab flors al pit; en terra la ginesta

                          que han aixonat per’ embellir la festa

                          y per fer més gran la joia d’aquest dia”


dimarts, 4 de juny del 2013

Una imatge, un poema, una cançó ... (004)

La cugula és una gramnínea considerada  una mala herba que creix en els camps de cereals. Se sol trobar també a les vores dels camins i sempre et ve la intenció, quan passes pel seu costat, de passar la mà pels seus brins i "aixonar" les seves llavors.


Hem "aixonat" la cugula
mentre anàvem fent camí.
Quantes xicotes penjaven
de l'esquena de l'àmic?
 Joan V.C.


Quan erem petits, aquestes llavors es tiraven al jersei o samarreta d'algun dels teus acompanyants de camí i les que quedaven enganxades es comptaven com a xicotes i el que en tenia més guanyava.