Pel camí del pedregar

“Anar pel camí del pedregar” o “anar el carro pel pedregar” és una expressió que ha cridat la meva atenció des de que, durant les meves caminades, passo sovint  pel “Camí del pedregar” del municipi de Begur, prop del poble d’Esclanyà. Segons els diccionaris a l’emprar-la volem dir: Anar malament, una cosa, anar a mal viatge, tenir un mal final, fer la fi d'en Cagacalces, fer mala fi, anar-se'n al cel, anar aigua avall.

Aquest carrer, més ben dit camí sense asfaltar, té dos trams, conegut sobretot per passar pel costat de l’Escola de “Olivar Vell”, d’Esclanyà,  i d’una hípica força coneguda. Sembla  que està a 57’27 m. sobre el nivell del mar i a 3’40 k. Del centre geogràfic del municipi. Només he trobat una altre municipi que tingui un carrer amb la mateixa denominació: Bigues i Riells.

Actualment és una expressió que la trobem sovint als diaris des de fa temps. L’any 2012 Miquel Roca ja deia al president Mas: “Anar amb el PP és anar pel camí del pedregar, no són de fiar i vostè ho sap”. I també aquest  any el mateix a la presentació del llibre de Jordi Pujol: “El caminant davant del congost”, Mas comparava la idea de quedar-se a Espanya amb “anar-nos-en pel camí del pedregar”.

A diversos blogs es fa servir aquesta expressió. En un d’ells (“Amb sal i pebre”) el seu titular, Jordi Badia, fa referència a un partit de futbol dient : “El Barça-Madrid va pel camí del pedregar”.  En Francesc Puigcarbó anomena amb aquesta expressió el seu blog.

A la literatura, llegim a “Tirant lo Blanc” de Joanot Martorell: “La viuda Reposada va respondre: - Ai Senyora! I com us veig caminar pel camí del pedregar! Que l’un peu va tant endavant que l’altre no el pot aconseguir”.

I Joan Manuel Serrat canta a la seva cançó ”La consciència”:

"...Em porta pel camí del pedregar.

No se'n pot estar, de passar factura

ni de picar-me els dits

quan estem canviant cromos

que a mi em falten i tu tens repetits.

N'hi hauria prou amb el respecte, la sinceritat

i una miqueta de benevolència.

Però ens pengen, sense cap necessitat,

la llufa de la consciència..."

Una imatge, un poema, una cançó... (023)

Una mica tocada per les fortes pluges de l'altra nit, quan tot just començava a obrir-se, no és la rosa més perfecta, però sota els primers raigs de sol del dia de Sant jordi és la primera rosa que ens ofereix el jardí de casa nostra aquesta temporada. Juntament amb el poema de Josep Mª de Sagarra, BONA DIADA DE SANT JORDI DEL 2014 !!

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d’aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l’estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra

Dues dones que ballen"

Fa pocs dies vam assistir a la representació de l’Obra escrita per Josep M. Benet i Jornet “Dues dones que ballen” al Teatre Municipal de Palafrugell. Un muntatge que ens va oferir l’agrupació Gespa Teatre de Palamós. Com ja ens tenen acostumats aquest grup de teatre amateur va ser una representació magnífica. Sota la direcció de l’amic Jordi Massoni i la interpretació d’Àngels Dalmau i Nuri Pérez vam gaudir durant una hora i mitja d'una peça del bon teatre que ens agrada veure.

“Dues dones que ballen” va ser la darrera peça que va estrenar la gran actriu Anna Lizaran, l’any 2011 al Teatre Lliure, acompanyada per Alícia Pérez, sota la direcció de Xavier Albertí. 

Foto, La Gespa Teatre

 El mateix Josep M: Benet i Jornet comenta sobre la seva obra: “ Dues dones que ballen explica la relació gairebé accidental de dues dones d’edats diferents entre la maduresa i la vellesa. Una relació que evolucionarà i conclourà de manera segurament inesperada. Però és això només? Les converses entre elles potser descobriran, sense èmfasi, fins i tot amb humor, però també amb moments exasperants, la misèria d’unes persones que, de maneres diferents, han estat humiliades per la indiferència, de fet comprensible i de fet potser inevitable, del món que les envolta”.

Només em falta felicitar i agrair a Gespa Teatre per aquest treball que fan per tal que puguem gaudir d’aquestes magnífiques representacions que ens van oferint periòdicament, des de la veïna vila de Palamós.

Una imatge, un poema, una cançò... (022)

Aquest cactus sempre m'ha impressionat. Des de fa molts anys, no sabria dir quants, que el veig créixer a casa dels meus cosins, a Galliners. El va plantar la tia Sabina, germana del meu pare. La poetessa mallorquina Maria Antònia Salvà evoca en aquest poema la ferotge i inesperada capacitat de supervivència d'un cactus.

D'un cactus

Com rèptil monstruós de pell clapada
d'entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant-se va esquerdar el test.

Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap del temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.

                                                         Maria Antònia Salvà

                   

                                                                  

Anar a can Felip

Suposo que se sap que en moltes localitats dels Països Catalans es té o es tenia per costum denominar la cambra que allotja el WC (abans, la comuna) com a Can Felip;. Jo de petit ho havia sentit a dir moltes vegades. De les moltes referències que he trobat n’he escollit tres:

 1.-Les cases que no tenien aigua corrent no podien tenir lavabos. Tenien comuna,     una fusta horitzontal per poder-hi seure amb un forat al mig per fer-hi les necessitats. No era pas un lloc gaire net. No es visitava com ara es fa amb els lavabos actuals.
   Però en aquelles èpoques no quedava gaire bé de dir que en aquell moment algú estava a la comuna. En aquells anys hi havia paraules que no s'havien de dir mai. Per això es deia sovint que era a "can Felip".

---

Es deia que aquest nom era en honor del rei borbònic Felip V perquè, a vegades, de la comuna també se'n deia el "número cent" que devia venir del "Consell de Cent". (comuna dels botiflers). 

boncatala.com/index14/04canfelip.htm‎

---

2.-"Diari d'un llibre vell"

"Anar a can Felip", homenatge als Borbons.
    A can Coromines, del vàter en deien Can Felip, en homenatge al rei borbó que va entrar a sang i foc per Almansa fins a arribar a Barcelona. Una expressió en desús que encara avui sobreviu ocasionalment en alguns entorns i famílies. La tradició en l’ús del mot ha anat perdent-se, però “és sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí més sagrat”.

  Font: Sergi Sol (2005): Joan Coromines, una vida de llegenda. Barcelona: Ed. 62). Pàgina 61.

---

---