La Vall del riu Jerte (II)

Els cirerers de la Vall del Jerte! No calen paraules.

La Vall del riu Jerte (I)

La transparència del Duero al passar per Sòria

A la part nord de la província de Càceres, a pocs km. de Plasencia, ens esperava des de feia temps la Vall del rio Jerte, famós per la seva florida de cirerers. Havíem parlat moltes vegades, de fer-hi una visita però al haver d’anar-hi en unes dates molt concretes per poder veure “l’espectacle” en el seu punt culminant no arribava mai la primavera en què es faria possible.. Vàrem haver de deixar, però, una tercera part dels components habituals dels nostres recorreguts, per motius de treball, i els altres quatre, vam enfilar la carretera en direcció a Extremadura.

Encara que el nostre principal objectiu era ensopegar de ple amb la temporada dels cireres florits de Jerte vam aprofitar l’ocasió, a més a més de fer quilòmetres, per aturar-nos en algun dels Paradors que es trobaven pel camí, fer-hi nit, pasar-hi les vesprades i visitar les diferents ciutats. Així vam estar a Sigüenza, allotjats en un gran castell medieval del s.XII , a dalt de la muntanya, a Plasencia (dues nits), en un convent dels s. XV-XVII, al bell mig de la ciutat, a Àvila, en un palau del s. XVI, enganxat a les famoses muralles i a Sòria, en un hotel modern i amb unes vistes fantàstiques sobre el riu Duero.

Àvila des de "Los quatro postes"

Totes les ciutats tenen els seus encants, els seus monuments, els seus racons i les seves perspectives insòlites. Molts d’ells ja els coneixem per fotografies i pel·lícules, però poder-t’hi posar al davant, mirar-ho sense presses i poder endur-te’ls a casa formant part d’ells mateixos forma part del viatge.

Si hagués de triar dues panoràmiques d’aquestes ciutats agafaria la vista d’Àvila des de “Los quatro postes”, lloc on segons la tradició va arribar Santa Teresa, tot endinsant-se en terra de moros, i la lluminositat del riu Duero al cap de poques estones de la sortida del sol, al passar per Sòria.

Però la gran satisfacció va ser poder passejar per la història al costat de les muralles d’Àvila, dels antics carrers de Càceres, de les catedrals de Plasencia, dels llocs on va fer la vida Antonio Machado, un dels meus poetes preferits, a Sòria, i seguiria en una llarga enumeració.

A l’arribar als Paradors la comoditat de les seves instal·lacions, la bellesa dels edificis i l’amabilitat de la seva gent, feien que el descans fos, encara, més profitós.

Traslladar-nos d’un lloc a l’altre per aquells paratges castellans i extremenys va ser d’una rapidesa i comoditat extremes, amb unes ben cuidades autovies i amb tant poca circulació que si no fos perquè pensaves que ja les havíem pagat nosaltres més de deu vegades n’haguérem gaudit deu vegades més.

Matraques

Ara que tornem a ser a Setmana Santa em ve a la memòria un instrument que fèiem sonar, sobretot la mainada, per anunciar, per tot el poble, les funcions religioses d’aquestes diades: les matraques. Nosaltres, a Galliners, en dèiem “anar a tocar tenebres” i tots ens delíem per ser els afortunats de poder-les fer servir; seguíem un ordre rigorós, però sempre eren els més grans els que hi sortíem guanyant, ja que l’estri era bastant gros i només en teníem un per tots (semblant al de la dreta de la fotografia però més voluminós). Moltes vegades el fregament continu ens deixaven els dits gros i índex plens de “mules”.

Els altres dies de l’any ja hi havia les campanes per anunciar tot el que convenia, des de totes les funcions religioses o que s’havia mort algú, fins al toc d’anar a apagar foc i el de l’arribada del peixater ( per fer aquest últim el capellà rebia una porció de peix com a paga). Però a l’arribar a aquests dies Sants s’havia de canviar el so de les campanes pel de les matraques, per demostrar el pas de l’alegria a la tristesa.

En alguns pobles tenien grans matraques de fusta al campanar, però nosaltres només teníem les manuals. Unes i altres van desaparèixer després del concili Vaticà. També n’hi havia que feien servir aquest instrument per dir que anaven a “matar jueus”, culpables de la mort de Jesús. Nosaltres picàvem sobre els bancs de l’església amb bastons i canyes o amb les mans i donant cops de peus a terra.

Quan passàvem pels carrers ens acompanyava l’olor de “fer brunyols” que sortien de les cuines de cada casa i que un cop fregits, arruixats amb una barreja d’anís i moscatell i ben ensucrats intercanviàvem entre els veïns per poder presumir de qui els feia més bons.

En aquells anys i encara més en els pobles petits, que com el meu no tenien gaire més de cent cinquanta habitants, en què tot estava relacionat amb el fet religiós i encara més en aquests dies en què tota manifestació d’alegria estava prohibida, el fet de poder passar a tocar “les tenebres” o les matraques, com vulgueu, era una excepcionalitat que calia aprofitar.