El forrellat

“Pam per aquí, pam per allà, pam que li penja”. Què és? . El forrellat. Aquesta és una de les endevinalles que més èxit tenia a la meva infantesa, entre altres raons pel doble sentit que donàvem a aquesta descripció. He trobat una altra versió que confirma aquest significat : "Pelut d'ací, pelut d'allà i el belluguet enmig està”.

El forrellat és una de les peces més fotografiades de les portes d’esglésies, castells, masies i cases antigues que es troben en pobles i barris històrics de les nostres ciutats. La seva definició podria ser: “Un forrellat és una barreta cilíndrica de ferro amb maneta normalment en forma de T o L, que està sostinguda horitzontalment per dues armelles i que entra en una altra o un forat que es disposa a aquest efecte. Serveix per tancar i ajustar una porta o una finestra amb el marc o una amb una segona fulla si la porta o la finestra és de dos fulles.” Ès una d’aquelles paraules que en la actualitat es fan servir molt poc i que hem de reivindicar per tal de no perdre’n la seva sonoritat. 

A la nostra llengua tenim alguns refranys que inclouen la paraula forrellat per indicar maneres de fer o de ser, tals com:

• Ets més bast que un forrellat de porquera. (Ésser poc tractable)
• Davant d'un forrellat tothom és honrat (No deixa entrar) 
• Tancar amb pany i forrellat. (Molt ben tancat)
• No tenir trellat ni forrellat.  (Tenir poc coneixement o no tenir sentit)

A l’any 1976 el grup valencià Al Tall va enregistrar la cançó “Tio Canya” en la que es fa referència a aquest estri tot evocant el procés de substitució lingüística al País Valencià a través de la història d'un home de poble i els seus problemes per no entendre el castellà.

Mai parlen en castellà
mai parlen en castellà
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble,
sinó com la gent del poble
la llengua del tio Canya.
Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar
Tio Canya Tio Canya
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou,
perquè avui tens temps encara

Un sopar excel·lent

Trobar un bon restaurant, on t’ofereixin un menú excel•lent per un preu pactat i sense sorpreses, et rebin amb cordialitat i que a l’hora de sortir et sentis completament satisfet, és la tasca que han de portar a terme quatre dels integrants de la Societat Cultural i Gastronòmica La Xefla, amb seu a Palafrugell, als que els toca organitzar el sopar d’aquell mes.

Aquesta vegada els organitzadors van triar el restaurant de l’IES Baix Empordà que sota el nom de Cap Roig ensenya a un grup de nois i noies el doble ofici de com treballar a la cuina i a la sala d’un establiment de restauració com les de molts que tenim a la nostra comarca i del que es pot gaudir tres dinars a la setmana i tots els esmorzars dels dies feiners.

El sopar va ser una sorpresa constant en la que si van implicar molts dels professors i alumnes del centre de diferents àrees i dels de cuina i sala en particular. El resultat va ser un maridatge de menjars i vins de molta qualitat envoltats per una atmosfera on tots els detalls hi estaven contemplats.

No es tracta de detallar cada un dels plats sinó d’oferir quatre pinzellades del que vam gaudir amb tots els sentits. Primer cridaven l’atenció els centres de fruites, verdures, pastes i fruits secs amb els que l’àrea de plàstica havia decorat les taules. Cada plat, sis entre aperitius, plats principals i postres eren presentats per un alumne diferent, a la vegada que el pa que acompanyava a cadascun d’ells, mentre en una pantalla es veia la seva acurada realització, filmada per l’àrea d’audiovisuals.

El representant d’els Cellers Casa Suriol, pertanyents a una empresa familiar, ens va anar presentant cada un dels sis vins que acompanyaven a cada plat, des del cava de l’aperitiu fins el vi de postres. I al final, com és costum en tots els sopars de la Xefla, ens va parlar de “La consciència ecològica” referint-se als cultius de les nostres contrades, amb un torn obert de preguntes per aclarir conceptes, si és necessari.

Tot plegat va estar amenitzat pels alumnes de música del centre que ens van oferir una peça musical diferent després de la presentació de cada plat on estaven representats tots els estils musicals, des de la música clàssica, fins al rap, passant per Leonard Coen i altres autors.

Un sopar diferent i de qualitat que ens va permetre adonar-nos que amb uns professors i uns alumnes que poden fer gaudir als clients com ho van fer amb nosaltres el futur de la restauració del nostre país està assegurat.

Ha nevat!

Com cada vegada que passa aquest fet, per nosaltres extraordinari, a més a més de la plasticitat de les imatges, que podem admirar i fotografiar a qualsevol racó del paisatge, queden els maldecaps i polèmiques corresponents.

És molt bonic veure caure els flocs de neu darrera del vidres d’una finestra, al costat d’una llar de foc, mentre el vent els fa voleiar per la llum dels fanals del carrer; i de bon matí, poder observar, a l’aixecar-te, les flors vermelles i liles dels ciclàmens que surten enmig de la blancor, després d’haver-te desfet, amb mandra, de l’escalfor dels llençols.

Però abans que això passi i escarmentats pels records de l’última vegada que va nevar i motivats pel homes del temps, mirem de repassar tot el que ens pot fer falta per tal de no trobar-nos abandonats al bell mig de la civilització: tenir suficients queviures emmagatzemats, sobretot que no falti el pa, deixar degotar les aixetes perquè l’aigua no es glaci, no pujar massa la calefacció perquè tot aguanti, procurar-te combustible en quantitat i temps suficients perquè puguin portar-te’l, per si tot lo elèctric falla tenir els substituts corresponents, llenya si tens la sort de tenir una llar a l’habitacle o un fogonet de butà per poder escalfar o coure alguna cosa, piles per la ràdio ...

Després hem de sentir tots els retrets que tothom fa a tothom perquè les coses no han anat tal com ells voldrien o com els hi havia dit que passarien. Primer reben els homes del temps, tan per si neva poc, com si neva massa, així com perquè no ha nevat a la teulada de casa però si sobre la del veí. Després a las autoritats, per falta de previsions, com si aquí nevés cada dia. També les escoles són culpables, tan si obren com si tanquen, sobretot això últim, perquè els nens, a molts, sempre els fan nosa.

I no parlem del que queda a les voreres, carrers i places després d’un esdeveniment tan esperat, admirat i comentat per tothom.

Val la pena tant de rebombori per un instant de poesia? Tot i els inconvenients bé podem tenir uns moments d’il•lusió, sinó, què és la vida?