Ja fa temps

Els que vam viure la nostra infantesa en un poble petit, i quan dic petit vull dir que no tenia ni ajuntament propi, vam trigar a passar del món del joc a altres diversions més organitzades com eren, ja en aquell temps, el cinema o la pràctica d’algun esport, sobretot, com és de suposar, el futbol. Sort que hi havia escola, comandada pel mossèn del poble, que juntament amb les festes religioses emplenaven moltes hores en aquells anys que encara no érem aptes per col·laborar en les feines de pagès. I era durant aquestes dates, de les festes religioses, en què la monotonia de la nostra vida es veia alterada per algun costum més a prop de la superstició que de les verdaderes creences.

Els dies de la Setmana Santa eren propicis per participar en algun acte que avui dia és impensable que es poguessin dur a terme. El més surrealista era el de “anar a matar jueus”. Tots esperàvem la funció del dijous Sant per anar a l’església proveïts de fustes, bastons, canyes i altres estris per l’estil, per en un moment determinat, posar-nos a picar, com bojos, sobre els bancs i el terra, fent un terrabastall de mil dimonis per demostrar la nostra repulsió cap als jueus per la mort de Jesús de la que els fèiem totalment culpables.

Menys participatiu però totalment fora de lloc per la mentalitat d’avui dia era el salpàs o benedicció de les cases amb aigua beneita i sal per tal de foragitar-ne els mals esperits. El capellà, seguit d’una corrua d’escolans, resseguia cases i masies per tal de tirar una cullerada de la barreja sobre totes les portes per tal de protegir persones i animals de malures i malalties. Després del salpàs es gratificava al capellà amb una quantitat d’ous, d’acord amb la categoria de la casa i als llocs més apartats els amos convidaven a la comitiva a esmorzar.

De tots els actes, prohibicions i costums que encara perduren a través dels anys ens queda “el fer brunyols” . Són moltes les llars on encara , quan arriben aquest dies, es proveeixen dels ingredients necessaris, sense deixar-se la matafaluga i els resolis, per tal d’el·laborar aquests populars dolços amb tota autenticitat. Recordo amb nostàlgia aquelles hores d’espera fins que la pasta arribés a l’alçada adequada i agafés la textura necessària perquè en sortissin els millors bunyols del veïnat, ja que després ens els intercanviàvem amb parents i amics fent les comparacions oportunes, que sempre acabaven amb “els nostres són els millors” .