Brussel·les i Bruges (I)

v Cansats i morts de fred, un bon reconstituent

Quan poc abans d’iniciar la nostra sortida cap a la capital de Bèlgica vaig consultar per internet el pronòstic del temps que faria durant els dies que havíem triat i reservat als hotels i a l’avió, ja me n’hagués desdit. Les perspectives eren tan fredes i tan negres, més ben dit, tan blanques que només de pensar-hi em venien ganes de tremolar i quasi, quasi de quedar-me. He de dir que es van complir en part. Va fer molt fred i la neu feu acte de presència però ni vam quedar-nos aïllats ni tampoc glaçats. Si una mica encarcarats després de les nostres passejades per la capital del regne i per Bruges dos dies més tard..

La nostra arribada a Brussel:les es va produir quan ja era fosc, cap a les nou del vespre. A horari europeu ja era una hora tardana i no es veia ningú pels carrers, més o menys com a Palafrugell. Un bon home que havia anat esperar a la seva filla ens va orientar i crec que si haguéssim cabut al seu cotxe ens hagués portat a lloc, però sis persones amb les maletes corresponents ...Segons ell el barri on estàvem no era massa segur. La solució va ser agafar un taxi, més ben dit, dos. A l’hora de pagar els que anàvem en el que iniciava la marxa vam desembutxacar deu euros i els que venien tot darrere sis i mig. Quan ho vam descobrir els taxis havien volat. Com que fèiem fons comú tot va anar una mica més repartit.

Instal·lats ja a l’hotel, que porta el mateix nom del carrer on està situat “De Fierlant” i per cert totalment recomanable, vam haver de buscar un lloc per sopar. Com sempre en aquests casos i amb la fred que feia, ens vam ficar ràpidament, al local que ens va fer una mica més de bona impressió. Hi havia força gent i es deia “Manolito”. Ho vam encertar. A tots els plats, molt abundants, a mi em van tocar set costelles, hi posaven patates fregides, una de les especialitats belgues que em sembla que vam menjar a quasi cada àpat. Fins i tot les oferien a la majoria d’establiments per acompanyar un bon plat de musclos, un altre menja típica del país.

L’endemà al matí no vam escoltar al recepcionista de l’hotel i vam decidir anar a peu fins a la “Gran Place”, un dels atractius de la capital belga, en comptes d’agafar el bus corresponent. Acostumats a caminar molt per totes les ciutats que visitem ho vam fer de veritat. Després de molt voltar, veure esglésies i mercats, i preguntar a alguna persona, que més aviat ens va desorientar, a l’hora de dinar érem a lloc, aguantant, de tan en tan les ratxes de neu que el vent ens oferia a cada cantonada.