Temps de castanyes

En una ocasió només vam trobar aquesta

Mitjans de tardor, amb els camins plens de fulles i els paisatges emboirats, quan arriben les hores foscanes i ja necessitem una peça d'abric, encara que hagi fet un dia espaterrant, venen ganes de començar a tancar-te a casa i gaudir d'una bona paperina de castanyes acabades de torrar.

D'entre totes les fruites de temporada, la castanya segur que és una de les més populars. Tots els rituals que envolten la seva consumició li donen un aire especial, sobretot a les escoles. Segur que és allà on s'han conservat i fomentat les tradicions sobre aquest fruit tan especial. Avui dia no hi ha cap centre escolar, ni cap organització d'activitats infantils de lleure que no tinguin la castanyada dins la programació de festes anuals.

A casa hem menjat i torrat castanyes tota la vida. Recordo els freds vespres de novembre, quan amb els meus pares, asseguts al voltant de la llar, esperàvem que les flames tot passant pels forats de la paella posada sobre els tres peus annessin ennegrint els fruits del castanyer, mentre s'anaven obrint, pel tall que li havíem fet prèviament perquè no explotessin, i ens mostressin la seva carn daurada mentre s'anaven coent.

La castanyada més esperada per la mainada del poble era la que organitzava el rector del poble, el diumenge després de tots Sants, un cop acabada la funció religiosa de la tarda. Ens traslladàvem tots al costat d'un bosc proper, on els més grans eren els encarregats d'organitzar la cuita. Per acompanyar els deliciosos fruits torrats el mossèn portava un porró ple de vi de dir missa, que ens anàvem passant sota la seva vigilància perquè ningú és "torrés" més del compte. També solia portar un bon cistell de magranes, vermelles i daurades, acabades d'abastar dels magraners del seu hort i que constituïen un bon complement per acabar la festa.

Quan, per motiu dels d'estudis, vaig viure quatre anys al Collell, trobava molt a faltar les castanyes torrades de Galliners durant aquest dies de Tots Sants. Allà també em menjaven, però per comoditat ens les donaven bullides i no era el mateix. Ens les emportàvem al cine i un cop acabada la sessió quedava una catifa de pellofes a sota les cadires.

No recordo castanyades especials fins que vaig començar a fer de mestre. Com que per qüestions que ja se suposen em tocava ser-ne un dels organitzadors, procuràvem que la festa fos lluïda i envoltada d'un seguit d'activitats relacionades amb la diada que fes participar a tota la mainada de l'escola. Cada any tenia feina per trobar una branca de castanyer, amb el fruit corresponent, per tal de poder explicar els meus alumnes d'on sortien les castanyes.

Durant els vint-i-cinc anys de pertànyer a Rialles o a la Xarxa vaig contribuir a fer un ritual d'aquesta festa amb la mainada del poble. sembla estrany que una cosa que sembla tant simple pugui dur tant d'enrenou i hores de dedicació del grup de persones que la duen a terme. Des de demanar els permisos corresponents a l'ajuntament fins que podíem repartir les castanyes, passant per la contractació d'un grup d'animació, només els que han organitzat actes d'aquesta mena saben la multitud de coses que s'han d'anar fent i solucionant. Sort del grup de persones ben avingudes que ens divertíem per tal de fer-ne divertir a moltes d'altres i que acabàvem la festa, un cop tot net i endreçat, aprofitant el caliu de la cuita per fer unes costelles a la brasa com a base d'un sopar amb totes les nostres famílies.

A casa cada any continuem torrant castanyes. Es una tradició que no es pot perdre i menys quan altres costums foranies intenten substituir-la per altres actes sense cap mena d'arrelament amb la nostra terra.

Caminant amb els Matiners sempre dèiem que volíem passar per llocs on abundessin els castanyers i poder-ne collir els seus fruits. La majoria de vegades eren massa verdes i ens havíem de limitar a fotografiar-les o bé ja s'havia acabat la temporada. Només en una ocasió vam trobar el terra encatifat d'unes castanyes grosses i lluents, però estàvem tan cansants, després d'una pujada infernal, que ni un de nosaltres va tenir prou esma per collir-ne una de sola.