Lectures

Fa temps que no he fet cap referència a  llibres que, pel motiu que sigui, han arribat a les meves  mans i m’han fet passar hores de distracció, relaxació i coneixement, a través del que ens han volgut explicar els seus autors.

Són els primers que he llegit aquest 2013 i tots tenen un motiu o un altre per ser recomanats. El primer és “Digue’m qui sóc”, de Julia Navarro. Un recorregut per la història d’una part del segle XX, des de la república fins a la caiguda del mur de Berlín protagonitzada per una dona que ho va viure intensament.

“Ponç Puigdevall”, escriptor gironí, ens relata la curta aventura d’un bevedor compulsiu de cervesa, en plena crisi existencial, buscant dones que no apareixen i demanant diners, que sap que no tornarà, als amics que troba, en el seu recorregut des de la capital de la província fins  a una localitat de la Costa Brava, on hi són fàcilment identificables Girona i Sant Feliu .

El tercer llibre “El fruto del honor”, escrita per l’escriptora d’origen turc, però nascuda a Estrasburg  Elif Shafak, ens explica la història d’una família turco-kurda que es trasllada a Londres als anys 70 i en la que es fa palès el difícil encaix de tradicions molt diferents. A més de la història de Pembe i Yamila, dues germanes bessones, hi trobem les de la resta de la família i les relacions que s’estableixen entre ells.

“La vacant imprevista” és el primer llibre per adults que ha escrit J.K. Rowling, la famosa autora de Harry Potter. La història se situa a Pagford, un poblet imaginari del sud-oest d’Anglaterra on la mort sobtada del  regidor Barry Fairweather, desferma una pugna ferotge entre les forces vives del poble per aconseguir el lloc del difunt. També ofereix una radiografia de les relacions entre parelles, entre pares i fills i entre professors amb alumnes. Rowling també destaca el pas que han de fer molts adolescents per obrir-se camí en el món dels adults.

I per últim,  he llegit “Aprender de los campeones”, escrit pel cap del Departament de Psicologia del CAR de Sant Cugat Pep Marí. Ens ve a dir que per ser el millor cirurgià, pastisser, policia, cambrer o professor, fa falta el mateix que per ser el millor futbolista. Per demostrar la seva tesi l’autor parteix de nombrosos exemples reals d’esportistes d’elit que ha anat recopilant al llarg de 23 anys d’exercici professional.  Em fa satisfacció parlar d’aquest llibre i del seu autor, en Pep Marí,  que vaig tenir com alumne a l’escola “Prats de la Carrera” de Palafrugell.

Un sopar amb conte inclòs

La societat cultural i gastronòmica La Xefla, a la qual pertanyo,  vam celebrar el nostre sopar nadalenc, com cada any, al restaurant Aradi de Platja d’Aro. Un sopar que també va servir d’homenatge a en Jordi Comas, propietari d’aquest local, acabat d’estrenar, junt amb la Carme, la seva esposa i membres tots dos de la societat. Els més de cinquanta assistents a l’àpat vam estar d’acord en comentar l’alegria que tindria en Jordi de veure’ns a tots reunits, un altre cop, a casa seva.

Com a cada sopar, després de degustar les delícies gastronòmiques que ens ofereix el xef, un convidat, triat pels organitzadors, ens explica un fet, una experiència, una activitat ... que pot donar lloc a un animat col·loqui, si s’escau. Aquesta vegada el convidat fou en Pius Pujades, conegut periodista i amic personal de la Carme i en Jordi. Ens va llegir un conte de Nadal escrit especialment per aquesta ocasió, que porta com a títol “No es pot estar per tot” i dedicat com és natural “A la memòria de l’amic Jordi Comas”. El conte acaba així:

“ ... Al cel i a la Terra tot es va aturar. Sonava en el silenci la música de les estrelles. Era el moment. Tot preparat. Els dolors del part, el plor d’un infant, el front suat del pare, la lluna fent el ple al firmament.

Déu meu!! Com pot ser? Ahiram (el pare) prengué la criatura amb les mans suades, la mirà amb atenció i sorpresa. La regirà de tots costats. No hi havia dubte: era una nena. Va sortir de la cova, amb la filla a les mans esteses, mostrant aquell fruit inesperat de l’Altíssim.

Jahvé no demanà explicacions als seus àngels. Les sabia totes. Al cel no hi ha sexes: tots són iguals. Ningú havia recordat, quan encara hi era a temps, que els homes, ni que siguin del poble elegit, són com els animals: hi ha mascles i hi ha femelles. Havia sortit femella!

En pocs segons, el pessebre va ser desmuntat. Els mags tornaren a casa, guiats, això sí, pel mateix estel de l’anada. L’àngel anunciador va callar per sempre. Els pastors van decidir que, com que ja fresquejava, calia tornar les ovelles al corral casolà. Ahiram, un cop refet de la sorpresa, es tornà a mirar la filla i la va trobar bonica com un àngel. Quan la jove esposa va estar refeta del tràngol, li va fer un petó, carregà el ruc i tornà cap a casa amb la família.

Serà un altre dia, va pensar.

I al cel el cor dels àngels va repetir: Serà un altre dia”

i... també, d’algun Cap d’Any

                                      Els que vam anar a peu a Fitor el 31 de desembre del 2008

 

Igual que els Nadals també alguns Caps d’Any queden gravats a la memòria  per algun fet especial.  Entre ells podríem comptar amb les anades a peu a Fitor el dia 31 de desembre amb els amics dels Matiners, que durant molts anys hem fet llargues caminades, i pel matí de Cap d’Any la pujada a Sant Sebastià per veure la primera sortida de sol. Però les que hi queden com un fet excepcional són especialment dues:

 Quan encara s'havien d'estrenar les Torres Bessones

De la primera ja en fa quaranta anys, quan vam escoltar les dotze campanades a Times Square, a Nova York. En aquells temps no eren tan normals com ara els viatges transoceànics  i per nosaltres va ser un fet molt especial.  El que si fou especial és la manera com les vam sentir, arraconats en un cantó de la plaça quan ens dirigíem a l’hotel que estava a l’altra costat. No ens vam atrevir a travessar-la enmig d’’aquell batibull de gent de totes les races, enfilats en qualsevol lloc, amb els policies a cavall i els aparadors de les botigues protegits amb fustes de dalt a baix. A l’any 1972 no estàvem gaire acostumats a veure ni a trobar-nos en semblants enrenous, encara que fossin pacífics. Quan tot va acabar vam poder anar a l’hotel tot caminat per una catifa de vidres trencats. De tot plegat  en tenim un record molt especial i sobretot dels dies que vam passar tot visitant la gran ciutat, la de Washington, les cataractes del Niàgara... 

 Últims dies del 2003 a Egipte

Una altra d’aquestes nits de canvi d’any,  tan especials, la vam passar no  en fa tants, el 2003 concretament, sobre les aigües del riu Nil, a bord d’un vaixell ancorat al moll de Luxor. Un any en el que aquí a casa nostra feia un fred que pelava i nosaltres podíem trucar als nostres fills, desitjant-los un bon any, des de coberta i a cos de mànigues. Tot al costat mateix d’aquells temples que en altres temps havien estat centres de poder i cultura on els faraons i tot el que els envoltava havien deixat un pòsit que havia deslligat la imaginació de molts de nosaltres en les pel·lícules que havíem vist  i sobretot  en els llibres que havíem llegit.

Nadal i Cap d’Any, dues festes, dues dates que  a pesar de tot el que hagi passat durant la resta de l’any em fan desitjar BON NADAL i FELIÇ ANY 2013 a  tothom.

Ressons d'altres Nadals i...

                                                 Pessebre a l'aire lliure de l'any 2004

 Al llarg dels meus setanta anys hi ha hagut Nadals i Caps d’Any  de tota mena. La nostàlgia  i l’explicació de “batalletes” , pròpies de l’edat, m’han fet recordar algunes d’aquestes  dates prou significatives per poder explicar-les.

Com sempre els Nadals de la infantesa tenen un ressó  especial als plecs de la memòria.  Al meu poble la Missa del Gall es feia a les set del matí, durant alguns anys em va tocar interpretar-hi la cançó del rabadà juntament amb un noi de parla castellana que feia de mosso en una masia  de Galliners. Jo, un marrec de pocs anys, feia de pastor contestatari  i ell  amb la seva parla xampurrejada érem l’atracció de la missa. Després tots els cantaires anàvem convidats a la rectoria per fer una xocolatada amb coca dolça . A la tarda fèiem cagar el tió i el rector triava un noi gran per posar-se sota una taula, ben tapada amb una manta, per tal de que amb els seus sorolls i moviments fes més “real” l’espectacle d’un tió viu; amb els anys també em va toca fer aquest paper.

Un dels últims anys de la meva estada al Collell com a “fàmul” (criat) no em van deixar marxar a casa fins el mateix dia de Nadal sense avís previ als meus pares.  Abans havíem hagut de netejar l’edifici perquè els interns ho  trobessin tot a punt al tornar a començar pel mes de gener.Amb la camioneta de l’internat em van portar fins a Banyoles i com a dia de festa que era no hi havia cap més medi de transport que funcionés per acostar-me una mica a casa. Amb la maleta a coll  vaig decidir, no hi havia més remei, travessar camps, boscos i camins, que no havia fet mai a peu,  en direcció a Galliners. Em vaig haver d’aturar en alguna masia perquè m’orientessin , tenint en compte  els gossos que sempre  m’han fet molt de respecte, per no dir por. A l’hora de dinar vaig arribar a la porta de casa. Tal com passava als anuncis d’una determinada marca de torrons que uns anys després passarien per la televisió.

Un altre Nadal, quan feia la mili al nord d’Àfrica, em van donar un “permiso de Navidad” que s’acabava la “noche de Navidad”. Voleu un sarcasme més gran. Això vol dir que havia de marxar uns dies abans. No hi havia avions que et duguessin, en poques hores al  teu lloc de destí; ara, aixó si,  el tren no era un borreguero d’aquells que trigaven tres dies per fer el viatge, era “El Sevillano”, atapeït de gent per tots els racons, que vaig haver d’anar buscant per poder enquibir-me,  però sense poder seure còmodament en tot el recorregut. I després travessar l’estret de Gibraltar  amb un vaixell que incloïa la marejada entre els al·licients del viatge.  Podeu comptar com estaven els meus ànims aquella Nit de Nadal, després de l’arribada a Melilla.