Reserva Mig de Dos Rius

Fa pocs dies vaig fer el descobriment d’un altre espai natural de les nostres contrades de la mà d’en Josep Mª Farreró: La reserva Mig de Dos Rius, prop de la desembocadura del Fluvià a Sant Pere Pescador.

El dia era assolellat i encara es deixaven sentir els últims espetecs de la tramuntanada que bufava per tot l’Empordà. Vam començar a caminar pel costat del riu des de la zona de “picnic” i aparcament fins quasi a la seva desembocadura. Anem avançant per un bosc de ribera amb pollancres, plàtans, freixes, verns... Trobem un cartell on s’indica la quantitat d’arbres de cada espècie que s’han replantat últimament. De tant en tant uns miradors, amb bancs i entorn ben cuidats, permetien contemplar el discórrer del riu i el que ens envoltava.

Més cap a l’interior hi ha un prat de dall amb gramínies, lleguminoses i orquídies, de les que encara en vam poder veure algun exemplar. A l’ultima part del recorregut tot l’espai està ocupat pel canyís i la balca que es travessa per una passarel·la de fusta per tal de no mullar-se els peus amb els aiguamolls.

No varem veure gaires animals. Només algun peix que es movia quasi per la superfície de l’aigua i algunes aus: uns ànecs collverds, un aligot i poca cosa més, si no comptem les omnipresents gavines. Vam poder observar, però, gran quantitat de nius penjant de les branques o clavats a la soca dels arbres que esperaven els inquilins que volguessin aixoplugar-s’hi.

Ens vam aturar abans d’arribar a la gola del Fluvià, on un grup de jovent feia pràctiques de navegació amb dues o tres barques i amb unes planxes de surf. Els colors llampants de les veles combinats amb els reflexos del sol a l’aigua ens van tenir una estona embadocats.

No vam poder anar a l’illa de Caramany situada en mig dels dos braços del Fluvià perquè no s’hi pot accedir i és passant pel seu costat com es pot entendre el nom de la reserva, propietat de Caixa de Catalunya: Mig de Dos Rius

Va ser una caminada molt tranquil·la, d’observació pausada de l’entorn i de curt recorregut. Quatre km. sota un cel clar, enmig d’aigua i vegetació i sense ningú més que alterés els silencis i brogits de la naturalesa.

L'Escola Vedruna de Palafrugell

Pels voltants de Sant Jordi es va presentar el llibre commemoratiu dels 150 anys de presència Vedruna a Palafrugell amb el títol de “Una escola al servei del poble”. Una història del col·legi de les monges amb moltes col·laboracions de mestres d’ara i d’abans, d’ex-alumnes i d’altres persones relacionades amb el centre, tot plegat lligat amb gran quantitat de fotografies i de dibuixos.

El llibre està molt ben editat i per a mi seria com molts altres llibres d’aquest tipus si no fos per la relació de la nostra família amb l’escola. Al llarg dels anys tots els de casa, d’una manera o altre, hem passat per les seves aules. Va començar la meva dona, que en va ser alumna des de molt petita; venia a passa-hi llargues temporades, des de l’Escala per fer companyia a una tia i a un oncle, juntament amb un seu germà. Al cap dels anys hi va tornar per fer-hi de professora de Ciències Naturals, a la vegada que ja ho era del Prats de la carrera o Garbí.

Més tard els nostres fills van ingressar al parvulari. El nen va continuar al Garbí i la nena hi va seguir fins a vuitè de bàsica. Van passar més anys i em va tocar a mi; durant dos cursos vaig formar part del seu claustre de professors. Van ser dos anys magnífics, durant els que es preparava la fusió de les Escoles Vedruna i Prats de la Carrera. Feia poc havia estat director d’aquesta última i em proposaven per ser-ne de la primera. Per qüestions podríem dir-ne burocràtiques vaig deixar fins i tot de ser-ne mestre i vaig passar a altres escoles de la vila per exercir-hi durant els últims sis anys de la meva vida laboral.

Amb tot això la meva filla ja havia arribat a mestra i quan jo vaig plegar hi va poder entrar com a professora. Al cap de pocs anys va formar una família amb el nou professor d’educació física i informàtica. Ara el seu marit n’és el Director General i Titular, així com el principal organitzador i animador d’aquests 150 anys d’història.

No crec que hi hagi gaires famílies en la que tots els seus membres estiguin tant vinculats a un col·legi com nosaltres amb l'Escola Vedruna de Palafrugell, del que ens en sentim molt orgullosos. Durant els meus dos anys de fer-hi de mestre vaig escriure alguns poemes, un d’ells, anomenat “Emblema”, dedicat al claustre, la part més representativa de l’edifici, fa així:

Un crit que s’escapa,
uns passos que corren.
La mestra vigila...
Tot torna al seu punt.

Es silenci es passeja,
voltant les columnes.
El sol ja mandreja,
pel claustre tranquil.

El dia il·lumina,
l’espai emblemàtic.
El verd s’emmiralla
en el cel resplendent.

Ressonen les passes,
dins de l’aire solemne,
brunzeixen les classes,
com rusc que fa mel.

Ullets que s’ho miren
enmig les arcades.
Somriures que esperen
qui els vingui a buscar.

Un jorn que s’acaba,
per entre les pedres.
Un sol que s’amaga
i ens diu:-Fins demà!

El meu dia de Sant Jordi

Sant Jordi és una de les diades amb les que em sento més identificat, tan per la seva relació amb la lectura, la meva activitat preferida, com pel sentit de catalanitat que té tota la jornada. Quan passes pels carrers cèntrics el cor s’eixampla de satisfacció al pensar que en cap altre lloc del món es celebra una festa com aquesta i a més a més en dia de treball. No seria el mateix si el dia fos festiu, en els anys que com aquest cau en cap de setmana, molta gent ho aprofita per fer altres activitats i sobretot hi faltaria el caliu de les escoles en les hores del matí.

A Palafrugell té un significat especial per ser l’aniversari de la mort de Josep Pla, en motiu del qual s’organitza la lectura continuada d’una de les seves obres, al Teatre Municipal, aquest any “Girona, un llibre de records”. M’apunto sempre com a voluntari per ajudar en la fluïdesa d’aquest acte ajudant i orientant a les altres persones que tenen a bé participar-hi, durant les dues primeres hores de lectura del matí.

Abans però he de fer una volta per les parades per copsar l’ambient i sobretot dirigir-me al carrer Estret per veure el muntatge que l’Escola Vedruna hi fa cada any, exposant els treballs dels seus alumnes. En aquesta ocasió i en motiu dels 150è aniversari de l’escola, la boca d’un gran drac guardava l’entrada al carrer cobert amb un cel de roses vermelles, interromput a la meitat per una gran bandera catalana i finalitzat amb la gran cua del drac. A la meitat una gran auca explicava l’historia del centre educatiu. La gent quedava admirada de l’espectacularitat del muntatge, de la seva bellesa plàstica i de la feinada que això representava.

Abans d’anar a dinar i sota una pluja fina i intermitent vaig a comprar les roses per les dones de casa, la meva dona i la meva filla, acompanyat de la primera. No comprem cap llibre perquè ja ho havíem fet pocs dies abans en la presentació del que explica la història del Vedruna. A la plaça toquen sardanes però molt poca gent les balla.

Cap a les set de la tarda tornem al teatre per llegir com tenim costum de fer-ho cada any. Hi ha poca gent que escolta. En sortim carregats amb tres llibres i tres roses. Dos de cada per haver llegit i una altre, també de cada classe, per haver fet de voluntari pel matí. Cada any hi ha un petit obsequi per agrair l’esforç de la gent que col·labora d’una manera o l’altra. El llibre era “Contraban”, que com és natural el va escriure Josep Pla.

També em vaig merèixer, per les dues hores del matí, un val per degustar un gelat de roses de “L’enxaneta”, l’establiment del carrer Cavallers. Us imagineu acabar la festa de Sant Jordi llepant un gelat de roses i a l’altra mà amb un llibre d’en Pla i una rosa vermella i ufanosa. Sort que havia parat de ploure i no havia d’aguantar cap paraigua.

LLiris a Fontclara i Estany de Boada

Abans

Després

Al nostre entorn més proper hi podem trobar racons insospitats. Llocs pels que hi podem passar pel costat sense donar-nos-en compte quan circulem per les carreteres que uneixen els nostres pobles. Fa pocs dies en Josep Mª Farreró em va acompanyar a dos d’aquests paratges situats al costat de la carretera que va de Pals a Peratallada.

A la dreta, en direcció a Fontclara, en un prats envoltats de pins, garrigues i alguna olivera creixen una munió de lliris grocs i blaus que fan goig de veure, si s’ensopega el moment de màxima floració. El dia que nosaltres hi vam anar ja havia passat una mica però tot hi així vam poder copsar alguns racons que encara conservaven part la seva força i color.

Reculant per allà on havíem vingut vam deixar el cotxe. Després de la cruïlla i per un ample camí de terra, dins el terme de Palau-sator, ens vam dirigir cap uns canyissos que de lluny ja feien pensar que ens trobàvem en uns aiguamolls. Es tractava de l’estany de Boada. El 1991 el biòleg Ramon Fortià, un dels defensors històrics dels Aiguamolls del Baix Empordà havia comprat una de les cubetes de l’estany per tal d’adaptar el terreny i mantenir-lo permanentment inundat. Amb l’oposició de l’Ajuntament, els tribunals van donar-li la raó i va poder dur a terme el seu projecte.

L’estany és un bon punt per observar ocells i sembla que s’inclourà en el futur Parc Natural del Montgrí, Medes i Baix Ter. El dia que hi vam anar ja vam poder veure-hi força moviment, sobretot parrelles d’ànecs. Els canyissos encara estaven secs, però quan recuperin la verdor serà agradable poder-hi tornar.

Ara ha estat noticia per la tala de tot una filera d’arbrers i bosc de ribera d’un dels laterals de l’estany que formava un camí ombrívol que la gent utilitzava per passejar-hi i on els ocells es refugiaven. Fortià diu que ara els tamarius i freixes que hi havia tardaran almenys quaranta anys a tornar créixer i que ja ha denunciat els fets. Els troncs van aparèixer al camp del costat, el propietari del qual ja havia ordenat a Fortià que eliminés els arbres. Ell s’hi va negar perquè l’escriptura deixa clar que l’espai és de la seva propietat.

Si mirem les fotografies del començament, publicades a El Punt comarques Gironines del dia 09-02-2010 veurem la diferència entre l’abans i el després de la tala dels arbres. Sembla mentida que encara hi hagi gent que tinguin un menyspreu tan gran per la natura i tot el que pugui fer gaudir a l’altra gent.

Llibres electrònics

O bé s’han d’anomenar llibres digitals? O tal vegada són la mateixa cosa? Davant de l’aparició de tants productes per llegir, per escoltar música, per cercar informació, per... el cap ja em bull. I si a tot a això hi afegim les xarxes socials que apareixen a Internet l’embolic encara és fa més gran, sobretot pels que tots aquest tipus de màquines i sistemes de comunicació ens ha agafat una mica grans.

Fa pocs dies es van presentar a la Biblioteca de Palafrugell els e-books que ha adquirit per deixar en préstec al públic en general. Com a bon lector, des de l’aparició d’aquest mitjà sempre m’ha interessat i per tan vaig decidir anar a la presentació. A la taula, presidida pel flamant nou alcalde, hi havia cinc ponents per informar-nos de la novetat. En principi havien de parlar deu minuts cadascun, però les dues primers intervencions ja van omplir la primera hora, per la qual cosa l’acte es va allargar en demesia. No vull dir que el que es va explicar no fos interessant, però una mica més concís hagués estat millor, perquè al final davant de tanta informació pots acabar confonent les coses.

L’assistència a l’acte fou minsa: unes 25 persones com a molt. Sap greu que els esforços que fan els encarregats de la Biblioteca de Palafrugell, no es vegin correspostos pels mateixos lectors que fan ús de les instal·lacions.

Es va parlar de l’adquisició dels cinc primers e-books per oferir en préstec. Un cop acabada la presentació unes quantres persones varem procurar ser els primers de poder endur-nos a casa un dels volums. Era la primera vegada que en tenia un a les mans. Llegint la capsa que el conté m’assabento que només pesa 174 grams, que fa 9 mm. de gruix i que s’hi poden llegir, en aquest concretament 100 obres diferents, ampliable a moltes i moltes més.

Té moltes més avantatges que ara seria llarg d’explicar, però segueixo pensant igual que abans de tenir-lo per primera vegada a les mans, com un llibre de paper no ho serà mai. El plaer de comprar o de triar, obrir, olorar, girar les planes... no es podrà suplir mecànicament.

Felicitats als que estan al davant de la Biblioteca de Palafrugell per aquesta incorporació a totes les novetats amb les que contínuament ens van sorprenent.