Fer el turista a Barcelona

 Escales d'accés al Museu Picasso

Quantes vegades hem anat a Barcelona sense entrar a determinats llocs on els turistes fan cua, paguen i fotografien amb entusiasme. No una vegada o un dia determinat. No hi entrem mai, encara que sigui gratuït. En canvi agafem cotxes, vaixells i avions per anar qui sap a on per fer el mateix que fan els altres a la nostra capital. 

Ja fa temps que aprofitem qualsevol anada a Barcelona per esmenar aquest fet i procurem visitar exposicions, monuments, esglésies, museus ... Aquesta vegada va tocar la Catedral i el Museu Picasso i de retruc Santa Maria del Mar i la Fira de la 30ª Setmana del llibre català.

A quatre passes de la Via Laietana, al carrer Muntada, fem una petita cua per entrar al Museu Picasso, el primer de l’artista al món i el primer creat en vida d’ell. És un museu no massa gran però representatiu de les diferents etapes del pintor, entre elles les seves estades a Barcelona i a Horta de Sant Joan ( on també ja havíem visitat el museu i altres locals).  Com sempre passa en les visites als diferents  museus m’agrada poder gaudir en “directe” de les obres que en la meva època d’estudiant havia analitzat amb els professors corresponents i més tard en revistes i llibres d’art. En aquest cas els quadres de l’època blava i la interpretació que fa Picasso de les Menines de Velázquez.

Interior de Santa Mª del Mar 

Sortint del museu vam entrar a l’església de Santa Maria del Mar. Sempre es bo asseure’s en els seus bancs i observar el seu interior tot pensant que va ser aixecada per la gent senzilla del barri de la Ribera, concretament els bastaixos que portaven les pedres des de Montjuic i que tan bé reflecteix Ildefonso Falcones en la seva novel·la “La Catedral del Mar”. Si coincideix que durant la visita els llums estiguin encesos es pot gaudir doblement del que es considera l’exemple més emblemàtic del gòtic català.  En aquest cas tota la lluminària estava al màxim en motiu d’un casament que s’hi havia de celebrar. L’entrada dels integrants del convit va ser tot un espectacle sobre tot els de la part del nuvi, del que la seva mare semblava sortida d’un espectacle de La Cubana.

                 Des del teulat de la Catedral

Sempre havia tingut ganes de visitar la Catedral i això és el que vam fer tot pagant l’entrada corresponent. Al arribar a la taquilla ja vam tenir tres “decepcions”: no hi havia preu reduït pels jubilats, van tenir feina per trobar un fulletó-guia en català (després en vam poder agafar a l’interior) i a la meva dona li van fer tapar l’esquena perquè anava una mica escotada. La visita però va valer la pena: tot l’interior, amb els retaules dels diferents altars,  el claustre, amb les tretze oques, que simbolitzen els anys de Santa Eulàlia quan va ser martiritzada,  pujar a la teulada i gaudir d’una bona vista de tot Barcelona, dels vitralls il·luminats pel sol...

A la sortida ens vam trobar amb la gran producció de llibres i revistes de les diferents editorials catalanes i en català, a l’avinguda de la Catedral, allà on pel mes de desembre anem a veure la fira de Santa Llúcia. 

Tot plegat un bon grapat de sensacions i descoberta d’espais que no sabem aprofitar encara que les tinguem a tocar.

Serrat, Sabina i els transports públics

Amb motiu del meu setantè aniversari els nostres  fills ens van regalar les entrades per anar al concert  “Dos pájaros contraatacan” d’en Serrat i en Sabina al Palau Sant Jordi. Dos cantants, quasi de la meva edat, que poden aguantar tres hores dalt d’un escenari oferint un repertori variat i potent i amb les entrades exhaurides durant els dos dies que van durar els recitals.

Des de sempre he admirat en Joan Manuel Serrat com a cantant i com a persona. Tinc tots els seus discos, ja havia assistit a algun dels seus concerts, però anar-lo a sentir al Palau Sant Jordi, ple de gom a gom em va fer molta il·lusió. Acompanyat d’en Joaquín Sabina formen un duet irrepetible. A més a més de les cançons, els seus comentaris, les indirectes i també les “directes”, que es llencen un a l’altre formen part important de l’espectacle.

Vam gaudir molt amb la combinació de les dues veus, com deia el mateix Sabina: la de vellut d’en Serrat i la seva de paper de vidre; amb la força de no sé quants mils de vats una potent escenografia i l’acompanyament, en algunes cançons, de les veus dels quinze mil espectadors, la vetllada va ser espatarrant. Tot i que en alguns moments vaig enyorar aquells concerts  en els que en Serrat amb la seva guitarra, el piano d’en Ricard Miralles, que també hi era en aquesta ocasió, i pocs músics més, ens oferia les seves cançons d’una manera més intimista.

A més a més del concert, la part més positiva de tot plegat va ser el tracte que vam rebre dels transports públics de Barcelona en el nostre trasllat cap a Montjuic des de Poble Nou on teníem el nostre punt de residència per un cap de setmana a la capital. Sabíem els autobusos que havíem d’agafar i on havíem de fer transbord, però confiats com anàvem ens vam equivocar de direcció, tot i fer-ho a la línea correcta. Havíem sortit amb molt de temps per evitar qualsevol entrebanc, però no va ser així.

Els conductors dels dos autobusos van ser molt amables i ens van orientar molt correctament, però el temps passava. El segon ens va deixar en un lloc adient per poder agafar un taxi. El conductor d’aquest vehicle es va trobar en un gros embolic, a l’arribar a la Plaça d’Espanya el rellotge anava a més velocitat que els cotxes i el taxista patia tant com nosaltres. Era l’hora de començar i encara faltava un bon tros. Un municipal el va deixar passar per un lloc prohibit, en aquell moment. Quan vam arribar al Palau, l’entrada era a l’altre costat. Ens vam asseure a la nostra localitat quan, per sort amb un quart de retard, apagaven els llums i en Serrat i en Sabina sortien a l’escenari.

Al sortir un altre taxi, a quarts d’una de la nit,  ens va dur a Poble Nou. Era la festa i molts carrers estaven tallats.  El taxista no sabia per un passar, al final va parar el taxímetre i, amb tota l’amabilitat, ens va dur al nostre destí.

Cinc anys de blog

M’agrada i a la vegada em costa mantenir la constància d’escriure uns quatre articles cada mes, que és el que em vaig proposar i no sempre he aconseguit, al començament de publicar aquest bloc, ara fa cinc anys. Depèn sobretot de l’estat d’ànim i de trobar propostes prou engrescadores per situar-me davant de l’ordinador i explicar activitats en les que he pres part o d’alguna cosa especial que ha passat molt a prop meu i m’ha cridat l’atenció.

La gran alegria de l’any és el naixement del nostre segon net, en Guillem!, a començaments d’abril. La part negativa va ser l’accident de cotxe del mes de maig, en el que, gràcies a Dèu,  no vam prendre mal.

Entremig hem anat amenitzant la nostra vida, com sol fer tothom: dinars o sopars amb familiars o amics, a casa d’uns i dels altres, a casa nostra, o en algun restaurant que ens hagi cridat l’atenció per les seves especialitats o pel seu menú, perquè actualment  s'en  troben de molt atractius, a bon preu i que no et deixen les butxaques escurades cada vegada que vols sortir a menjar a fora. 

També hi ha hagut algun esmorzar de forquilla amb els meus amics “Els Matiners” que així solen celebrar les seves llargues caminades al menys una vegada al mes. Encara que jo ja no pugui fer aquests recorreguts per les nostres comarques, quan m’ho fan saber m’hi afegeixo, això si anant en compte amb la sal i l’alcohol (l’ictus no perdona). La seva companyia, però, ho supleix  tot.

Com sempre hem procurat sortir cap a altres contrades, de les que ja n’he fet referència en aquest bloc en el seu moment: una setmana a Cantàbria pel mes d’octubre; al cap d’un mes gaudíem dels paisatges tardorencs del Perigord noir, al sud-oest de França, a la comarca d’Aquitània; a finals de març d’aquest 2012 vam poder admirar els ametllers florits de la Vall del Jerte, a Extremadura i pel mes de juliol, amb l’excusa de l’exposició dedicada a Rafael al museu del Prado vam fer una volta per Madrid.

Tot un any, d’agost a agost, ple de lectures, d’anades a l’arxiu municipal continuant amb la recerca de qui són els que donen nom als carrers de la nostra vila o el perquè d’aquest nom i des de quan el porten. Una part d’això ha quedat reflectit en el meu primer llibre “Els carrers de Calella de Palafrugell” que l’Associació d’Amics i Veïns va publicar el setembre passat.

Per motius diversos, han estat pocs, només deu,  els concertes i obres de teatre a les que he assistit; procuraré esmenar-me i corregir aquesta tendència. Però per altre part la visita a exposicions,  l’assistència a presentacions  de llibres i altres fets culturals, com la participació a la lectura de l’obre de Josep Pla del dia de Sant Jordi, sobrepassen la quarentena. I el cinema... i...

M’agradaria que tota aquesta lletania, i més que em deixo,  pogués servir per animar a molta gent de la meva edat que la vida no s’acaba amb la jubilació i que tot i els entrebancs podem gaudir d’uns anys que poden ser meravellosos.

Vull deixar constància, coma colofó, que l’Arnau i en Guillem, els nostres nets, i tota la família, han omplert, com a part molt principal, tots els aspectes de la nostra vida diària durant aquest cinquè any de “El bloc d’en Joan Vilardell”

Imatges d'un viatge a Islàndia (III)

Els viatgers van fer tantes fotografies, amb tal varietat de paisatges i amb un cromatisme tant canviant que no he pogut evitar fer una latra selecció d'imatges perquè tots en pugueu gaudir. Són aquestes: