Millor en català!

Sempre que em pregunten amb quin idioma vull llegir un llibre, veure una pel·lícula o gaudir de qualsevol activitat en la que la oferta em doni dret a escollir, no m'hi penso gens, la meva resposta és invariable: Millor en català! Amb el que ens ha costat arribar al nivell actual, no és moment d'afluixar la corda, l'hem de mantenir ben tibada.

Amb motiu de les properes eleccions comencem a sentir veus catastrofistes de signe diferent. L a dels que diuen que el català se'n va en orris i hem de fer alguna cosa per tal de potenciar-lo, per què està a dues passes de desaparèixer del mapa lingüístic i la dels que demanen que s'aturi la seva propagació en bé del castellà que, segons ells, està discriminat a casa nostra.

Ni els uns ni els altres poden emplenar el cap de la gent amb conjetures no demostrables, en el primer cas o amb mentides agressives en el segon. El que hem de fer tots, a l'hora de triar, és respondre sense dubtar: Millor en català! No es tracta de discrimar a ningú en cap sentit, sinó de fer valer els nostres drets com a catalans.

Què hagués estat del català si seixanta anys enrera persones com la meva mare no haguessin anat comprant als seus fills, com ella va fer amb mi, llibres en català (els únics fàcils de trobar eren els d'en Josep Mª Folch i Torres) quan arribaven els reis o qualsevol altre celebració? O bé com el meu primer mestre, el mossèn del poble, que ens explicava els fantàstics episodis de la Història Sagrada, en català, amb el suport dels cromos de la Xocolata Ametller i sortint de cataquesi ens obsequiava amb petits llibrets amb contes, obres de teatre, història natural... i molts altres temes interessants per la nostra edat? Llàstima que amb el que el va substituïr només varem emplenar llibretes amb "consignas del frente de Juventudes" i celebracions amb els sants de la Falange.

Recordo, com si fos ara, el llibre que em vaig comprar en el meu primer Sant Jordi, ara fa 45 anys a Barcelona: "La clau de vidre" de Dashiell Hammet, publicat a la mítica col·lecció de novel·la negra La cua de palla, d'Edicions 62. Era el meu primer any de mestre, una data per recordar. L'any 1960 vaig veure la meva primera pel·lícula en català, la versió en el nostre idioma de Siega Verde, segons el llibre d'en Josep Virós "Verd madur", títol que van respectar. Quan vaig sentir per primera vegada "Al vent" d'en Raimon per ràdio figueres, mentre estudiava al terrat de casa meva, se'm va obrir un món nou i a partir de llavors em vaig afeccionar a tota la música que respirava català, fos original o en traduccions d'obres d'altres intèrprets.

Gràcies a tot això quan, anys després, vaig haver de fer els cursos de reciclatge, per tal de poder ensenyar en la nostra llengua, vaig passar l'examen de selecció sense problemes i sense haver estudiat mai català d'una forma sistemàtica.

Per tant, davant el dubte, us recomano que contesteu: Millor en català! i després porteu-ho a la pràctica.

Destí: Les Illes gregues - 10 imatges

Tothom vol navegar

Del mar al cel

Arribada a Venècia.

Passamans

Reflex


Que hi ha al mig dels dos arbres?

Tot conjuntat!

Més Estret que el d'en Josep Pla.

Combinació d'imatges

Esperant la restauració?

Destí: Les Illes Gregues (VI)

Adéu a Venècia

Amb l'estada a Venècia quasi s'acabarà el nostre curt periple pels mars Adriàtic, Jònic i Egeu. Només faltarà arribar a Bari per tancar el cercle i volar altre cop cap a casa. Era la segona vegada que arribàvem a aquesta ciutat i com sovint sol passar els records són millors que la realitat, al menys en part. M'explicaré.

Va ser una estada més curta que la primera vegada i ens vam limitar a fer una volta pel centre de la ciutat i una passejada en góndola, ja que els nostres amics, que ja havien estat també a Venècia, no ho havien fet. Vaig trobar els edificis de la plaça de Sant Marc una mica deixats i els canals per on vam passejar amb la gòndola no oferien tampoc la seva millor imatge; sortien vehicles aquàtics de tots els cantons, el que obligava als gondolers a fer maniobres continues, que trencaven tot l'encant. A la visita anterior anàvem en un petit grup, acompanyats per un cantant que, en barca a part, interpretava cançons típiques italianes acompanyat d'un acordió. Ja sé que sembla una mica folklòric, però ens en va quedar un gran record.

Però Venècia sempre serà Venècia i s'han de saber trobar els racons més amagats i els moments més oportuns per saber-los trobar i gaudir-ne plenament. No em faria res torna-hi una altre vegada.

El millor d'aquesta visita van ser l'arribada i la sortida de la ciutat. El panorama del que podíem gaudir des dels últims pisos del vaixell era magnífic. El matí fèiem la nostra entrada quan començava a sortir el sol, que, a mida que avançàvem, es desplaçava pel darrera de torres i campanars, tenyint de color vermell totes les teulades.

Quan vam marxar ho vam fer pel canal de "La Giudecca". Al davant dels nostres ulls anava desfilant un panorama de Venècia impossible de veure d'una altra manera. Solament per això valia la pena haver fet escala a aquella ciutat. Des del balcó del nostre camarot vam dir adéu a torres, esglésies, ponts i palaus, amb el desig de poder-hi tornar algun dia.

Amb l'arribada a Bari, tal com ja he dit, es va acabar el viatge. A partir d'ara hem de començar a pensar quins seran els nostres pròxims destins. Hi ha tants llocs als que hem desitjat anar alguna vegada a la vida, que només fa falta establir un ordre de prioritats.

Destí: Les Illes Gregues (V)

Escales del convent dels dominics, a Dubrovnik.

Disposats a afrontar tot un dia dalt del vaixell ho aprofitem per aixecar-nos tard i anar a esmorzar a última hora, tal com han fet molts dels passatgers, acostumats a matinar per tal de participar a les excursions. Un dia per llegir, per passejar-se per les diferents cobertes (sembla que no, però 300 metres de llargada donen per a molt), per fer alguna de les activitats programades o bé deixar passar les hores tot observant el mar: des del llit, tot dinant, prenent el cafè des de qualsevol dels bars de la nau o recolzat a la barana, tractant de veure acostar-se qualsevol dels centenars d'illes que sobresurten d'aquelles aigües. Tal com va passar cap a les quatre de la tarda quan vam començar a navegar per l'estret que separa les illes de Cefalonia i d'Itaca.

De bon matí vam arribar a Dubrovnik, disposats a endinsar-nos pels carrers de l'antiga Ragusa, que ha estat anomenada "perla de l'Adriàtic" Ningú diria que només fa uns quinze anys va ser quasi destruïda pels enfrontaments de la guerra dels Balcans. Només les muralles que l'envolten se'n varen salvar. Varem visitar varis edificis significatius de la població, com el convent dels franciscans on hi podem veure la farmàcia més antiga d'Europa, com també ho diuen de la de Llívia, al Pirineu gironí o de la de Tallin (Estonia).

És molt curiosa l'escala que des del carrer porta a l'església del convent dels dominics. La barana està formada per una sèrie d'arcs tapats en la seva meitat inferior. Segons sembla, les dones quan anaven a missa s'aixecaven una mica la faldilla per tal de no entrebancar-se i deixaven els turmells al descobert. Els homes, que s'ho miraven des de baix, arribaven tard i excitats a la celebració, llavors els frares van decidir fer aquesta reforma als petits arcs gòtics per tal d'evitar-ho.

Aquest convent, fundat al 1225, és un dels més famosos monuments històrics i culturals de la ciutat, del que podrien explicar-se moltes altres coses, que es poden trobar a qualsevol lloc. Però l'anècdota me'n va recordar una altra de semblant que es va repetir en temps i situació molt diferents quan fa quaranta anys el director d'un col•legi on jo treballava va fer posar una fusta davant la taula dels professors perquè una mestra eixamplava massa les cames i als alumnes havien de recollir el bolígraf que els queia massa sovint a terra.

Anècdotes a part, passejar per Dubrovnik és endinsar-te en la història. Tot és per admirar, el que falta és temps i ulls per descobrir qualsevol racó; sort que l'antiga ciutat no és massa gran, però tot i així sempre queden coses que mereixerien una altra visita.

Aquest era el dia del meu aniversari, 68 anys, i ja de bon matí el cambrer de la nostra cabina em va donar una felicitació de part del capità quan vam sortir per anar a esmorzar. Al vespre, a l'hora de les postres, el "metre" i un grup de cambrers em van sorprendre portant un pastís, obsequi dels nostres amics Pepe i Elena, tot cantant el "Happy Bhirtday" amb acompanyament de tots els comensals de les altres taules. Vaig quedar molt parat i emocionat a la vegada.

Destí: Les Illes Gregues (IV)

Rodes, des de l'onzè pont del Costa Fortuna

L'única referència que tenia de l'illa de Rodes era l'existència, en temps molt antics, d'una gran estàtua a l'entrada del port de la ciutat, capital de l'illa: El Colós de Rodes. N'havia sabut de la seva existència mitjançant un llibre que em van regalar en els primers anys d'anar a l'escola "Las siete maravillas del mundo". Després va formar part d'una de les col•leccions de cromos que ens oferia una coneguda marca de xocolata. Ja sabia que mai la podria veure però, en aquells anys, tampoc creia poder desembarcar mai a l'illa.

Això és el que vam fer aquell matí de setembre. Primer vam visitar les restes de l'antiga Acròpolis, amb l'estadi i altres edificacions situades a la part més alta de la ciutat. Vam travessar part de la ciutat moderna per entrar a la ciutat medieval, amb més de quatre km. de muralles imponents. Com en totes les ciutats més o menys importants d'aquestes illes hi trobem la representació de les diferents religions que hi conviuen: les catedrals catòlica i ortodoxa i la mesquita musulmana.

D'això és dedueix quins van ser els poders que van dominar l'illa al llarg dels temps i dels que es troben vestigis a cada cantonada. Només a partir del 1300: els Cavallers de Malta, els turcs, els italians i els grecs. Vam poder visitar el Palau del Gran Mestre on es conserva un guirigall d'objectes de totes les èpoques, entre elles una gran col•lecció de mosaics romans i hel•lenístics.

Trobem una gran quantitat de carrers i carrerons per descobrir quan comencem a baixar per Carrer dels Cavallers. Ens fotografiem a les fonts i en bevem aigua, perquè, tal com passa a pertot arreu porta bona sort, i tal com es preceptiu vol dir que tornarem al lloc. Hi ha una barreja de coloraines a les botigues, de restaurants situats a peu de carrer o bé enfilats a un segon o tercer pis d'on en surt una gran fumarola, que no sabem si es de la cuina o del vapor que deixa anar l'aire condicionat. Tot amb un fons de torres medievals, de palmeres i de gent que va i ve sota un sol que escalfa de veritat.

Al costat d'una església a mig caure o a mig reconstruir, segons com es miri, podem divisar a través d'una gran arcada el mar i el port on es espera el vaixell. Ens dirigim cap allà, pugem a l'onzè pont i aprofitem l'alçada on ens trobem per delectar-nos amb una visió panoràmica de tota la ciutat de Rodes: muralles, torres, campanars, minarets ... , barrejats amb la verdor de la vegetació dels jardins i el blau del mar a primer terme. Tot a punt per dirigir-nos, quan arribi el capvespre, cap a Dubrovnik durant un dia enter de navegació.