Una imatge, un poema, una cançó... (026)

Dotze dies després encara onegen estelades per les cases i pels camps del nostre país. Aquesta imatge, captada en una de les meves caminades, no gaire lluny de casa, per si sola és un resum de tot el que vam viure i del que esperem poder anar visquen fent realitat els nostres somnis. En Lluís Llach hi posa la lletra i la música.

PAÍS PETIT

El meu país és tan petit
que quan el sol se´n va a dormir
mai no està segur d'haver-lo vist.
Diuen les velles àvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré 
malat d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els pobles tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
ant se val! és així com m'agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malat d'amor pel meu país.

El meu país es tant petit
que sempre cap dintre del cor
sí és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalts d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està segur d'haver-lo vist.



                                                                                    Luís Llach

Instantànies de la Diada

Els escocesos que ens van fotografiar a Palafrugell, abans de sortir.

Sense comentaris

Agafant forces abans de la "plantada"

Ja en el meu lloc, miro a terra i...

Tot ben indicat

Quatre barres i ...

L'helicòpter que ens vigilava

Una bandera negra

Adéu, s'ha acabat

La majoria d'aquestes fotos van ser fetes al bell mig de la Diagonal, al tram 16 i a la franja 3, quasi sense poder moure'ns. 

Teatre a l'estiu

Empúries, cap al tard

A començaments del mes de setembre, durant la Festa Major de l’Escala, vam tenir l’oportunitat  d’assistir a una visita teatralitzada a  les ruïnes d’Empúries sota el títol de “Empúries cap al tard” (Sobre l’arena d’Emporiae)",   patrocinada pel Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries.

Així començava la història

L’acció se situa l’any 106 dC, quan arreu de la geografia romana es celebra la victòria de l’emperador Trajà amb grans i costosos jocs. En aquest context, Cornèlia Prócula, el gladiador Pardus i un personatge de darrera hora, s’endinsaran en una perillosa història a tres bandes...

El públic participa a la representació

Al voltant d’un centenar de persones vam seguir als protagonistes pels carrers de l’Empúries romana des de la porta d’entrada de les ruïnes fins a les afores de l’antiga muralla on es desenvolupava el desenllaç de la història amb una lluita entre gladiadors, després de passar pel costat dels ben conservat mosaics, entre les columnes daurades pel sol del cap al tard, les termes, el fòrum...

Els protagonistes actuant a les antigues termes.

Un "estrany ocell", segons la protagonista, va aparèixer de sobte

Després de la visita ens van oferir una degustació de mulsum (una barreja fresca de vi i mel, amb herbes i espècies) a la terrassa del museu. Als nens i nenes, com és natural,  se’ls va oferir  sucs de varies classes.

Apareix l'altre personatge

Havia estat varies vegades visitant les restes d’aquesta ciutat. La primera va ser també la primera excursió de la meva vida escolar i, com és natural en tinc un record excel·lent. Després jo hi vaig portar els meus alumnes i així han anat continuant els contactes amb Empúries, però mai m’havia passejat pels antics carrers a la posta de sol i fins i tot a les fosques, per fer-ho tot encara més emocionant.

I ara un registre  completament diferent

També durant aquest més vam poder assistir a una de les representacions de “Iaia” al Teatre Municipal de Palafrugell. Tot i la quantitat de funcions que han dut a terme arreu de Catalunya, el teatres estava ple i vam gaudir de la gran Monserrat Carulla acompanyada de dos joves intèrprets, un d’ells el seu net Roger, en l’obra escrita pel seu fill Roger Peña. La Carulla és sempre la Carulla i tots sabem quines són les se ves idees sobre Catalunya; al final de la representació, al mig dels aplaudiments i amb el públic dret, no es va poder estat de fer un breu parlament sobre les diades que s’acosten.

Ollers-Baldiri Reixac

Ollers és un els dotze pobles que conformen l’ajuntament de Vilademuls, a la comarca del Pla de l’Estany. Feia molts anys que no hi havia estat i en tenia un record molt llunyà, de quan a la meva infantesa la mare hi  feia de cuinera per la festa major. Anava a una masia important del poble, a Can Gimbernat.  Com que eren mig parents nostres i els pares de la mestressa vivien al mateix carrer que nosaltres, a Galliners, també em convidaven a mi; fins hi tot mi quedava a dormir. La mare hi anava de bon matí o fins i tot a la vigília; el camí transcorria per corriols i rierols i per tal de què no em perdés, igual que als contes,  em deixava senyals amb pedres, troncs i branques trencades.

Plaça de l'església de Sant Martí, a la que no es pot accedir.

Era tot una aventura. La filla de la casa estudiava a fora de la contrada, suposo que a Girona, i tenia gran quantitat  de llibres i revistes infantils; allò era una delícia. La seva mare, la Montserrat, era mestra i havia procurat que no li’n faltessin. El seu pare, en Desideri, em portava a colli bé un cop acabats el ball i les sardanes que es feien al davant de l’església quan ja era ben fosc. L’endemà, al matí, la mare i jo tornàvem a Galliners pels mateixos camins, però sense la por de perdrem.

El segon record important es concentra en Mossèn Baldiri Reixac i Carbó, un pedagog i religiós que nascut a Bell-lloc d’Aro, va fer de rector i mestre a Ollers de 1730 al 1781. El 1749 publicà "Instruccions per l’ensenyança de minyons", un compendi universal propi de la Il·lustració. El llibre inclou una enciclopèdia, diccionaris i gramàtiques, un tractat de pedagogia i un manual d'instruccions de temes diversos. Defensava que els nois i noies havien d'aprendre cinc llengües, per aquest ordre: català, llatí, castellà, francès i italià.  Quan estudiava per mestre me’l varen mig anomenar, però llavors es parlava més de l’andalús Padre Manjon, per raons obvies.

Placa dedicada a Mn. Baldiri Reixac

A partir de 1978 la Fundació Carulla atorga anualment uns premis a escoles, mestres i alumnes que duen el seu nom: els Premis Baldiri i Reixac. La meva classe hi va participar amb un conjunt de comptes originals, il·lustrats pels propis alumnes, que va guanyar a la categoria reservada als alumnes. Amb un grup d’ells i els seus pares vam anar-lo a recollir a l’Espluga de Francolí.

Ermita de Sant Sebastià, a l'entrada del poble.

I ara, al cap dels anys, he tornat a Ollers, a quatre passes del meu poble i que des de la meva primera infantesa, mai havia tornat a visitar.Volia explicar com era aquest petit poble disseminat, amb només 36 habitants el 1993, però els records han estat més forts que la informació, que es pot trobar al llibre “VILADEMULS, un municipi amb personalitat pròpia” degut a Mn. Joan Marquès Suriñac, rector durant uns anys de Galliners i d'altres pobles del municipi de Vilademuls i “culpable” de què tant  la meva dona com  jo ens afinquéssim  a Palafrugell  quan ell dirigia el Col·legi Garbí, ara Prats de la Carrera,  a mitjans anys 60.